En política, no tot s’hi val

La meva mare sempre em diu que no entén què hi faig, posada en política, ni que sigui en la política en minúscules, la de proximitat, fent d’alcaldessa i estant al peu del canó de la meva, la nostra, ciutat, Tàrrega.

Dijous passat, immersa en un ple que vaig haver de presidir de manera telemàtica des de casa per motius mèdics, em van venir al cap aquestes paraules de la mama. I per què? Doncs perquè aquest ple, el d’aprovació de les ordenances fiscals, un dels més importants de l’any polític, va ser una gran demostració de la manca d’educació i de respecte que ha anat envaint tots els espais polítics, des del congrés i el senat a Madrid passant pel Parlament de Catalunya i ara, també, ves per on, els plens del nostre Ajuntament. És evident que cada formació política té una posició determinada sobre els diferents temes que conformen el panorama social actual: l’habitatge, la seguretat, la immigració o l’educació, entre altres. Ideologies de dretes, d’esquerres o de centre, passant pels extrems d’un costat i de l’altre. Tothom vol dir-hi la seva i defensar que el seu punt de vista és el millor per a la ciutadania. Fins aquí, d’acord. És així i, amb bones maneres i sempre des del respecte, es pot parlar i debatre sobre qualsevol d’aquests temes, malgrat no compartir visions.

El problema ve quan aquest debat no és tal, sinó que es converteix en un atac punyent, ple de males maneres, mala educació i falta de respecte, com va passar en el passat ple. I no és només què es va dir, sinó el to utilitzat i la gestualització, el llenguatge no verbal, aquell que utilitza la claca de cada partit quan la seva portaveu fa ús del torn de paraula. Que irreverents, tots plegats!

En política, no tot s’hi val. No es pot qüestionar públicament el perquè no he assistit presencialment al ple, sabent-ne perfectament el motiu, ni tampoc no es pot deixar anar una mena d’amenaça vetllada dient “sort que no ets aquí”. Sort? Per què? Què hauria passat si hagués anat a la Sala de Plens? Saben de sobres per què no hi vaig poder ser, però la manca d’empatia va ser absoluta, deixant entreveure que ja m’anava bé ser a casa i no davant d’un públic exigent que potser m’espantava. No, senyores, no tenia gens de por. Tenia un problema complex de salut que, malgrat saber-me molt greu, no em va permetre ser al seu costat dijous passat. Ah! I encara em ressona la comparació feta per la cap de l’oposició dient-me que, com Mazón, jo m’aferro a la cadira. Perdoni? Com Mazón? El president de la Comunitat Valenciana que porta 229 morts i 8 desapareguts a les espatlles i que no ha estat capaç ni de dimitir amb una mica de dignitat? Crec que va molt errada si es pensa que comparteixo absolutament res amb aquest personatge de la política actual. Ah! I això no és tot. També tenen el desvergonyiment de fer vídeos, tuits i publicacions dient que tinc por, por de la democràcia (sobretot!) i adjuntat l’etiqueta també “molt respectuosa” #pijuanfotelcamp. Però no passa res, aquí queda i tal dia farà un any. Ja t’ho han dit, i es queden tan amples.

S’està perdent el nord en la política i després encara ens sobta que la societat n’estigui desencantada. Som representants de la ciutadania i, com a tals, també n’hem de ser exemples. I això, ara mateix, no és així. En política, tinguem-ho present, no tot s’hi val.