De qui són realment les paraules?

L’ombra del veritable autor posseeix molts noms, i cada un és un finestral obert a una història de veus prestades i identitats usurpades. Se’ls anomena negres, i la paraula porta l’eco fosc de les plantacions, una metàfora pesada que encarna la idea d’explotació. Però el llenguatge és un ésser viu que muta i s’adapta. És el terme racista, o un record necessari d’una opressió antiga que, per analogia, en revela una de moderna?

Els francesos, més sensibles a aquest pes, van idear un eufemisme de saló: prête-plume, ploma prestada. Sona a cortesia antiga. Els anglosaxons, més pragmàtics, van encertar amb una imatge espectral: el ghost writer. L’escriptor fantasma que pobla la pàgina amb la veu d’un altre, per a després esvanir-se en el no-res, deixant només un rastre de paraules alienes. El fenomen és antic. Els fantasmes sempre han habitat les biblioteques. Pedro Estala al segle XVIII ja escrivia texts per a altres, queixant-se en privat que ni tan sols li havien pagat. Era un ofici llavors, no una taca. Avui és el pecat mortal de les lletres. El contracte de confidencialitat és el nou vot de silenci. I quan l’escàndol esclata, com amb Sabor a hiel, el càstig és una ombra breu: els llibres es retiren i la vida televisiva segueix el seu curs.

Però no tots els fantasmes es condemnen a la foscor. De vegades, el negre es revela. L’autoria real es converteix en crèdit, com va fer el president Sánchez amb Irene Lozano o Agassi amb la ploma de Moehringer. La simulació es torna col·laboració, i l’ombra, per fi, guanya un rostre. La mateixa pràctica, però amb el llum encès. I després hi ha el regne dels discursos, on el fantasma no només es perdona, sinó que es demanda. Algú creu que els presidents forgen les seves metàfores? Darrere de cada “Puc prometre i prometo” s’amaga un Fernando Onega; darrere de l’eloqüència d’Obama, un Jon Favreau. És un fantasma necessari, acceptat. L’autoria es dilueix i es converteix en espectacle.

La reflexió final és un mirall que ens interroga: Per què repudiem el negre literari però acceptem el guionista invisible del presentador? Per què permetem que el polític no escrigui els seus discursos, però crucifiquem l’escriptor per no escriure la seva novel·la? Vivim en un món d’essències prestades, d’autoria difusa. Milli Vanilli no cantava, però van guanyar un Grammy amb un himne a la sinceritat: “Girl, you know it’s true”. La ironia és espessa, i fa mal.

Al final, renunciar al nom propi és un acte de mil cares: heroic per al dissident clandestí, canalla per a l’estel que enganya, pràctic per al polític que delega. L’ombra on escriuen els fantasmes no és blanca ni negra; és un gris infinit on es debaten el mèrit, els diners, la fama i el veritable preu de signar allò que un no ha escrit.