Política útil per millorar la vida de la gent

A punt d’acabar les festes de Nadal, les merescudes vacances i el temps compartit en família, la vida torna a la rutina. També ho fa l’activitat parlamentària, amb l’inici d’un nou període de sessions al Congrés dels Diputats ple d’oportunitats per millorar la vida de la gent.

Sovint, però, la feina parlamentària queda reduïda a titulars, votacions o gestos simbòlics. La política que realment transforma el dia a dia no sempre fa soroll: es construeix en la negociació, en les esmenes i en la capacitat de millorar una llei perquè respongui a les necessitats reals de la ciutadania i del territori. Un bon exemple d’això és la Llei de Mobilitat Sostenible, una de les grans lleis aprovades el novembre de l’any passat.

Quan el projecte de llei va arribar a la cambra baixa, era un text amb bones intencions però amb mancances evidents: poca ambició social, una mirada massa centralista i una transició verda pensada sobretot des de les grans ciutats. Des d’Esquerra Republicana vam tenir clar que no n’hi havia prou amb dir-hi sí o no. Calia treballar-la, posar-hi la visió del territori sencer i posar-la al servei d’un país més just, més cohesionat i més sostenible.

Negociar una llei vol dir això: detectar què no funciona, defensar línies vermelles –com les competències de la Generalitat– i, sobretot, aconseguir millores concretes. Gràcies a aquesta feina, avui la llei impulsa de veritat el ferrocarril de mercaderies, posant fi a un sistema de cànons injust que penalitzava el tren davant la carretera. Apostar pel tren no és una consigna: és reduir emissions, millorar la competitivitat logística i reforçar corredors clau per a Catalunya i el Mediterrani.

També hem convertit els ports en actors centrals de la descarbonització, permetent que funcionin com grans espais d’autoconsum compartit d’energia renovable i facilitant que els vaixells atracats deixin d’emetre fums contaminants.

Però si alguna cosa exemplifica la política útil és l’impacte territorial de les esmenes. A Lleida i al conjunt de Ponent, la mobilitat no és una qüestió teòrica: és poder anar a treballar, estudiar o al metge sense dependre del cotxe. Per això hem aconseguit duplicar les freqüències de la línia Lleida–Cervera, una reivindicació històrica. Per això hem defensat el transport a demanda a les zones rurals, garantint mobilitat bàsica a la gent gran i a qui no té vehicle privat. I per això hem assegurat que cap municipi de menys de 30.000 habitants es quedi sense punts de recàrrega elèctrica: la transició ecològica no pot ser un privilegi urbà.

La llei també fa un pas endavant en la mobilitat quotidiana: obliga grans empreses i administracions a disposar de plans de mobilitat al treball, negociats amb els treballadors, amb més transport públic, més mobilitat activa i més teletreball quan sigui possible. I obre la porta, per primer cop, a reduir vols domèstics curts quan existeixi una alternativa ferroviària ràpida. Si hi ha tren, té tot el sentit del món utilitzar el tren.

Tot això no és casualitat. És el resultat d’una manera de fer política: negociar per transformar, millorar les lleis i posar-les al servei de la gent i del territori. Aquesta no era la llei que volia el Govern espanyol. És una llei millor, perquè incorpora una mirada ecològica, social i territorial que abans no hi era.

La feina parlamentària, quan es fa amb rigor i voluntat de servei, pot convertir un text coix en una eina de futur. Aquesta és la política que val la pena: menys soroll, més resultats.