Mercosur: la pagesia no és una mercaderia
Regidora Almacelles en Comú
La UE inverteix milers de milions per reduir la dependència energètica i reforçar la seva autonomia defensiva davant les incerteses geopolítiques, després d’haver comprovat com la dependència del gas va exposar el continent al xantatge de Putin i com fins i tot els aliats poden utilitzar la defensa o el comerç com a instruments de pressió. Per això, la sobirania energètica i defensiva és avui una prioritat ineludible.
Mentrestant, la UE impulsa un acord comercial amb el Mercosur que apunta en sentit contrari en un àmbit vital: l’alimentació. La contradicció és flagrant. Si la sobirania és irrenunciable en energia o defensa, per què no ho hauria de ser quan es tracta de garantir que la població pugui menjar cada dia?
La PAC es va crear després de la Segona Guerra Mundial no com un sistema d’ajudes, sinó com una infraestructura estratègica per assegurar que el continent pogués alimentar-se per si mateix, assumint que el lliure mercat falla en temps de crisi, com es va evidenciar durant la pandèmia.
Mercosur és una relíquia dels noranta, fruit d’una globalització ingènua que assumia que els mercats internacionals sempre garantirien subministraments estables. La producció pròpia és l’única garantia real contra el xantatge extern. El tractat consolida un intercanvi desigual: exportar cotxes a canvi d’obrir el mercat a una agroindústria que produeix barat gràcies a estàndards ambientals i laborals que aquí serien il·legals.
Importar aquests productes condemna la nostra pagesia a un cicle de destrucció: dúmping de preus, expulsió de petits productors i concentració de terres en mans de fons d’inversió. A Catalunya, entre 2007 i 2023, han desaparegut més de 15.000 explotacions. Europa considera la defensa i l’energia infraestructures estratègiques perquè sap que, quan fallen, la societat col·lapsa. L’alimentació compleix la mateixa funció, amb dues diferències decisives.
La primera és que no és una infraestructura inerta, sinó un sistema viu sostingut per persones. Quan la pagesia abandona la terra, la infraestructura no queda en pausa: desapareix. I el buit és ocupat per estructures que maximitzen rendibilitats, no drets. La segona és que quedar-se sense aliments no té marge. L’energia es pot racionar, la defensa es pot negociar; la gana no admet ajornaments ni substituts.
No és casual que avui la pagesia surti al carrer: quan una infraestructura crítica és ignorada, l’única manera de fer-se visible és trencar la inèrcia de la normalitat.
Dependre de fluxos externs per alimentar la gent és una vulnerabilitat estratègica que ens deixa exposats a decisions preses a milers de quilòmetres. La pagesia és la infraestructura crítica que garanteix la nostra resiliència. Defensar-la no és nostàlgia: és una decisió de futur. Europa ha de decidir si vol conservar la capacitat d’alimentar la seva població o si prefereix delegar la seva supervivència. La sobirania alimentària és la diferència entre aprendre de la història o ser condemnats a repetir-la.
