Un nou peatge
ALCALDE DE GUISSONA I CAP DE L’OPOSICIÓ A LA DIPUTACIÓ
Hem començat l’any 2026 amb la notícia que la Unió Europea ha donat llum verda a l’acord comercial amb el Mercosur. Un pacte que facilitarà el comerç entre els països europeus i Argentina, Brasil, Paraguai, Uruguai i Bolívia.
A primera vista, això es ven com una oportunitat. I segurament ho és per a alguns sectors. Però quan els grans acords es firmen lluny del territori, la lletra petita sovint recau sobre el sector primari. I no perquè la pagesia no vulgui obrir-se al món, sinó perquè massa vegades se’ns demana competir en un mercat obert, però amb normes diferents.
La pagesia catalana produeix amb estàndards molt exigents: controls sanitaris, traçabilitat, requisits de benestar animal i obligacions ambientals creixents. Assumim aquests costos perquè creiem en la qualitat i perquè la ciutadania vol aliments segurs. El problema és que, si alhora s’afavoreixen importacions elaborades amb altres regles, sovint menys estrictes, això es tradueix en competència deslleial i amb uns preus de producció diferents per uns i altres.
A la demarcació de Lleida això no és cap debat abstracte. Quan baixa el preu a la llotja, no baixa el gasoil ni l’electricitat. I quan el benefici s’esvaeix, no desapareix la feina: s’acumula burocràcia, es retarden inversions i s’ajorna el relleu generacional. Si a més hi sumem sequera, incertesa climàtica i un mercat que premia el més barat per sobre del més ben fet, el missatge és devastador: qui compleix, perd.
Europa parla de transició verda, però després obre la porta a una “fuita de producció” que trasllada l’impacte fora i incrementa emissions pel transport. Si volem un model realment sostenible, el primer és garantir que el menjar que consumim compleixi els mateixos estàndards per a tothom.
I que ningú s’enganyi: aquí no parlem d’un impacte menor. Si entren quantitats importants de carn de boví o d’aviram, o matèries primeres agràries a preus molt baixos, la distorsió és immediata. A Ponent, on el cereal de secà i la ramaderia sostenen moltes explotacions, un cop així pot ser la diferència entre aguantar o plegar en pocs mesos. Defensar la pagesia catalana no és romanticisme: és sobirania alimentària i equilibri territorial. Ho vam entendre amb la pandèmia i ho hem tornat a veure amb tensions internacionals: dependre d’una cadena alimentària llarga i fràgil ens fa vulnerables. Sense explotacions viables, no hi ha relleu; sense relleu, hi ha despoblament; i sense vida als pobles, perd força tot un país.
A Lleida tenim productes de proximitat que són marca de territori i que hem de protegir: l’oli de les Garrigues, el vi de Costers del Segre, la pera de Lleida o la vedella dels Pirineus, entre d’altres.
Per això reclamem clàusules mirall i salvaguardes de veritat: que qui vulgui vendre aquí compleixi exactament el que complim nosaltres; que hi hagi inspeccions i traçabilitat efectives; que es limitin volums quan es distorsioni el mercat; i que, si cal, es renegociï l’acord. No demanem privilegis. Demanem justícia i coherència.
Europa pot obrir mercats sense tancar granges. Però si no posa la pagesia al centre, l’acord Mercosur acabarà sent l’enèsima estocada al nostre sector primari.
Per això, des de Junts Impulsem presentarem una moció al proper Ple de la Diputació per pressionar la Generalitat i el Govern de l’Estat perquè defensin la pagesia catalana i renegociïn l’acord. La nostra pagesia no pot ser el peatge a pagar per l’acord UE-Mercosur.
