El Ramon Prat, de tothom

Ens ha deixat el teòleg, mossèn i amic Ramon Prat. Com molt bé s’hi ha referit el comunicat de l’IREL notificant el fet, en Ramon Prat ha acabat el seu pelegrinatge en aquesta terra. Un pelegrinatge és un viatge que hom fa amb l’objectiu de millorar-se durant el trajecte i millorar el que s’hi va trobant. S’hi escau perfectament la idea de pelegrinatge amb la vida de Ramon Prat. Pels cristians, i per altres concepcions religioses o filosòfiques, les persones humanes som naturalesa caiguda, o si es vol dir d’una manera més mundana, som éssers que ens podem i hem de perfeccionar. En concret, pel cristià això es fa amb l’ajut de Déu perquè amb els propis esforços no n’hi ha prou. Sigui amb el suport extraordinari o sense ell, l’educació és el mitjà principal per millorar-nos. En Ramon Prat sempre ho va tenir molt clar, la formació millora les persones. Bona part de la seva vida la va dedicar a promoure la formació en general i la teològica específicament. Fruit d’aquesta visió, per exemple, va ser la creació de l’Institut Superior de Ciències Religioses, IREL, juntament amb d’altres però amb el seu lideratge. I així tantes altres iniciatives amb la voluntat de millorar-nos a través de la formació.

Però si la seva tasca, durant el seu pelegrinatge per aquesta terra, es reduís a la seva dimensió acadèmica, hauria pogut generar admiració i consideració, però l’estima tan gran que ha generat és perquè el seu camí va molt més enllà d’aquesta dimensió. Especialment, cal destacar la seva tasca d’acompanyament de les persones concretes que se li han acostat. Sense renunciar a cap de les seves conviccions, la seva capacitat d’escolta ha estat immensa. Se li han acostat persones amb necessitats de cura espiritual, de salut, intel·lectual, o de qualsevol de les necessitats que les persones humanes tenim. I a tothom va acollir, escoltar i ajudar amb paraules i fets. I això genera estima, més enllà d’admiració i consideració. Tenia molt clar la màxima que qui salva una persona concerta salva la humanitat sencera. Cada cor, cada persona amb més o menys reconeixement social, és un tresor del qual cal tenir cura. Ell ho va saber fer molt bé. Aquesta vocació per atendre la demanda de l’altre juntament amb la seva humilitat el defineixen com un pelegrí que no només s’ha millorat en el seu viatge, sinó que ha anat millorant a tothom que ha transitat amb ell.

Som fills de la nostra època. En Ramon ha viscut 80 anys i les èpoques que ha conegut són diverses. Però els anys de formació són cabdals. Va viure els anys de l’aggiornamento de l’Església catòlica amb el Concili Vaticà II. Això el va marcar profundament. Per companys i companyes de l’època aquest posar-se al dia de l’església va provocar que sense allunyar-se’n deixessin el sacerdoci o emprenguessin altres camins. Ell mai s’ho va plantejar i en feia bandera, d’aquesta fidelitat. Fidelitat que es va convertir en un testimoni força irrepetible. La seva fe, que en certs moments podia semblar ingènua, es feia més i més forta, i resultava un testimoni més i més creïble en tant que actualitzava els continguts de la fe amb les formes del present. En Ramon Prat ha estat en el seu pelegrinatge en aquesta terra un testimoni d’allò que Saint-Exupéry li fa dir al Petit Príncep: “Allò que és essencial és invisible als ulls.” D’alguna manera ens ha fet veure a tothom que allò que no es veu també hi és i que és el més important.

En Ramon Prat ha estat un home d’església. Però com a bon catòlic, que vol dir universal, ha estat una persona de tothom. Això fa que ja el trobem a faltar. Gràcies per ser-hi, Ramon!