Cultura o aparador?

L’oci és cultura però la cultura no és, o no hauria de ser, només oci. Confondre els termes genera confusió, desarrelament del teixit cultural i polítiques esbiaixades que ignoren bona part dels agents que conformen i donen vida a aquest teixit, precisament. I aquesta és la situació en què viu immersa la ciutat de Lleida en els darrers dos anys, des de l’arribada de nou del govern del PSC a la Paeria, més per incompareixença de l’anterior govern tripartit que per mèrits propis. La cultura ha de ser qualitat i no pas quantitat. S’ha de treballar des de la reflexió i no des de l’acumulació. Ha de teixir complicitats socials, no cercar beneficis econòmics. I, sobretot, ha de dotar-se de recursos públics i capital humà. La cultura és una font de construcció i participació col·lectiva, un instrument universal per afavorir la integració en una ciutat que, davant els discursos de la ultradreta, davant el racisme i l’aporofòbia creixents, ha de ser més oberta i multicultural que mai. I perquè això sigui així l’Ajuntament ha de tenir clar quin és el seu vincle, com i de quina manera es relaciona, ajuda i promou les diferents entitats, col·lectius i associacions culturals de la ciutat perquè puguin dur a terme els seus projectes, aquells que veritablement retornen amb escreix a la ciutadania. Aquestes són les tasques que ha de dur a terme un ajuntament suposadament progressista, i que han d’anar indestriablement lligades als termes de llibertat i radicalitat democràtica, tan miserablement qüestionats i atacats per la ultradreta i els moviments neofeixistes. Perquè ho sabem i cal reivindicar-ho: no hi ha res més revolucionari que la cultura. No hi ha res amb major potencial per caminar cap al canvi social i econòmic. No hi ha millor eina per protestar contra tota injustícia. Per dur a terme aquesta transformació –que molts sectors professionals, entitats, col·lectius i associacions del territori porten anys i panys reclamant– cal un ajuntament valent, cal deixar d’apostar per l’avui i mirar l’endemà. I, sobretot, calen referents culturals, calen persones valentes encarregades de liderar aquest canvi radical a la nostra ciutat, Cal redefinir d’una vegada per totes el model cultural i fonamentar-lo en un sistema de serveis i equipaments culturals de gestió pública. Un model que tingui en compte les iniciatives locals de base associativa, autogestionada o professional amb un retorn directe a la ciutat i el seu territori. I l’eina és la descentralització, tant en la presa de decisions com en les polítiques culturals. Apostar fermament per dur la cultura als barris, replantejar el concepte de “patrimoni públic”, amb l’objectiu de posar-lo realment al servei de la ciutadania. I replantejar, també, la relació molts cops equivocada que la nostra ciutat ha creat entre cultura i turisme, per tal que es promogui la història de Lleida inserida dins una diversitat cultural i una singularitat que ens defineixi en el marc de la cultura catalana.