Governar sense escoltar

El “Hub Cívic de Balàfia” que el Govern municipal pretén imposar no és, malauradament, el model innovador d’“inclusió social” que se’ns vol vendre. És, sense embuts, un poti-poti: un desgavell conceptual i funcional que barreja serveis. I quan es juga amb determinats col·lectius, especialment amb dones víctimes de violència masclista, el marge d’error ha de ser zero.

El projecte aglutina, sota l’eufemisme de Hub Cívic, diversos serveis i prestacions: alberg, serveis socials d’atenció primària, espais comunitaris, serveis d’orientació, recursos residencials d’emergència i, entre ells, apartaments d’allotjament amb pernoctació per a dones víctimes de violència masclista, entre d’altres. Aquesta barreja indiscriminada és el nucli del problema.

Des del Partit Popular de Lleida, i com a cap de l’oposició a la Paeria, reaccionem amb perplexitat i preocupació. I, avui em referiré als apartaments per a dones maltractades. Ho diem clarament: no podem donar viabilitat a un projecte que pot comprometre la seguretat integral de les víctimes. La protecció real no s’improvisa ni se subordina a un relat polític de “macroprojecte solidari”. I ho dic amb la llei i la jurisprudència a la mà.

L’actual Govern municipal del PSC –i els partits que donen suport al projecte– incorre en una contradicció greu: crea un servei que compromet la pròpia finalitat que diu perseguir. Si l’objectiu és garantir seguretat i facilitar la recuperació de les víctimes, no té cap sentit integrar un recurs residencial per a dones en situació de risc o alt risc en un equipament àmpliament conegut i perfectament localitzable.

Posem el problema en context. Quan una dona interposa una denúncia per violència masclista i se’n reconeix la condició de víctima, s’activen mesures de protecció. Entre elles, ordres d’allunyament –amb distàncies imposades judicialment– i, sovint, la derivació a cases d’acollida o allotjaments d’emergència, de caràcter temporal.

Aquests espais existeixen precisament perquè hi ha una situació de risc motivada per violència masclista: maltractaments en l’àmbit de la parella o exparella, agressions sexuals, tràfic i explotació sexual, risc de mutilació genital femenina, matrimonis forçosos o violència vicària. I hi ha un principi bàsic, innegociable: l’anonimat absolut de la seva ubicació.

Fins avui, sempre s’ha garantit que no es coneixen les adreces d’aquests allotjaments. Cap cercador d’internet, cap web institucional ni cap nota de premsa n’ofereix la localització. Ara bé, amb el Hub Cívic de Balàfia això salta pels aires. Se’ns ha informat, i s’ha publicitat sense rubor, que en aquest equipament hi haurà allotjament per a dones víctimes de maltractaments. El resultat és evident: tothom sap on són.

A partir d’aquí, què? La política pública seriosa no es pot basar en la fe sinó en qüestions tècniques i jurídiques concretes. Sabem perfectament que les ordres d’allunyament, tot i ser mesures eficaces, no són una garantia del 100%. Hi ha agressors que les trenquen. Això deriva en noves denúncies i, en els pitjors casos, en feminicidis o episodis de violència vicària.

Tot l’esforç rigorós de jutges, cossos de seguretat, professionals especialitzats i serveis d’atenció a la víctima pot quedar malmès per una decisió urbanística i política irresponsable, revestida d’un discurs oportunista de “solidaritat”.

La Llei 4/2015, de 27 d’abril, de l’Estatut de la Víctima del Delicte, és clara. L’article 22 reconeix el dret a la protecció de la intimitat, i l’article 25 estableix mesures de protecció específiques, com evitar l’exposició pública o protegir dades sensibles. Tot això queda en paper mullat si l’Administració local fa públic l’entorn on s’allotgen les víctimes.

A dia d’avui, amb la difusió del projecte a través de premsa, webs i xarxes, la protecció de dades, l’anonimat i la seguretat de les víctimes, el suposat “Hub Cívic de Balàfia” se n’ha anat en orris i es tracta d’un projecte fracassat es miri com es miri.

Això no és inclusió. Això és una barreja de serveis, amb la conseqüent publicitat. I amb la seguretat de les persones, no s’hi juga.