La mobilitat, un dret irrenunciable

Hi ha drets que no sempre es reivindiquen prou, però que sostenen tots els altres. El dret a desplaçar-nos amb normalitat pel nostre territori n’és un. Sense un sistema de Rodalies digne i funcional, sense infraestructures viàries segures i eficients, sense connexions que uneixin pobles, comarques i capitals, no podem garantir que la gent es quedi a viure als nostres municipis, que emprengui empreses al territori o que decideixi treballar a les nostres empreses.

La mobilitat no és només una qüestió de trens o carreteres. És una qüestió d’equitat territorial i, sobretot, és una qüestió de drets.

Les darreres setmanes hem tornat a viure episodis que evidencien les mancances estructurals del sistema ferroviari a les Terres de Lleida, Pirineu i a Aran: retards reiterats, incidències tècniques, manca d’inversió acumulada durant anys. I, sobretot, l’absència d’un sistema de Rodalies de Lleida.

Des de la Diputació de Lleida no mirem cap a una altra banda. Assumim la nostra responsabilitat com a institució que representa el conjunt dels municipis del territori. Per això, el proper 27 de febrer, hem convocat la Taula de Rodalies, que reunirà administracions, agents socials i econòmics i representants del territori per articular una veu conjunta i exigent. No es tracta només de reclamar inversions, es tracta de definir quin model de mobilitat necessiten les Terres de Lleida.

A la situació ferroviària s’hi suma l’estat de les carreteres. Les pluges recents han evidenciat mancances en vies estratègiques com l’A-2, l’N-260 –l’Eix Pirinenc– o l’N-230 cap a Vielha, així com dèficits acumulats en altres eixos clau. Són infraestructures que connecten persones, serveis i activitat econòmica. Quan fallen, el territori se’n ressent. Des de la Diputació hem de garantir accions i previsions. Hem de demanar responsabilitat a les institucions que gestionen les vies més damnificades (Generalitat i Estat) i hem de ser, més que mai, resolutius i responsables amb les carreteres que gestionem des de Diputació (gairebé 800 quilòmetres que en breu superaran els 1.000 quilòmetres).

El transport interurbà per carretera, especialment als municipis sense estació ferroviària –que són la majoria–, és la xarxa real de mobilitat quotidiana. I ens trobem en un moment decisiu: les concessions actuals del servei de bus interurbà caducaran el 2028. Per primera vegada en més de quaranta anys, es redefinirà estructuralment el mapa del transport per carretera a Catalunya. És una oportunitat per incorporar criteris d’equitat territorial, integrar tren i bus, i apostar per models adaptats al món rural.

La Diputació de Lleida no té competències directes en transport ferroviari ni en concessions de bus. Però sí que té legitimitat territorial, representativitat municipal i responsabilitat institucional. I aquesta responsabilitat ens obliga a actuar.

Ho estem fent. Amb el Pla Zonal de Carreteres, prioritzant inversions allà on més falta fan. Responent, també, de manera àgil i eficaç, a les darreres esllavissades que han afectat les carreteres locals amb els temporals dels últims dies. Amb l’impuls d’eixos estratègics que milloren la connectivitat interna. Amb la convocatòria i el seguiment de la Taula de Rodalies per coordinar alcaldes i defensar una veu unitària del territori. I amb una actitud clara de diàleg amb l’Estat i la Generalitat per reclamar allò que ens correspon.

No es tracta d’assenyalar, sinó de corresponsabilitzar. No demanem privilegis; exigim equitat. Connectar Lleida no és una reivindicació localista. És una aposta per una Catalunya cohesionada, equilibrada i amb oportunitats per a tothom.

Aquest és el model que defensem des de la Diputació de Lleida: una institució que no es limita a gestionar, sinó que lidera; que no espera solucions, sinó que les impulsa; que no pensa només en el present, sinó en la demarcació que volem d’aquí a deu o vint anys.