Bon viatge, àvia

El dimecres 4 de març ens va deixar la Sisqueta —la nostra àvia, la “mésàvia” de totes per als besnets. La senyora Panadés, del carrer Segrià, número 1, per la gent del barri; d’Agramunt, lleidatana i sempre la més elegant. Ha marxat la més fantàstica de les àvies, tot i que segurament totes ho són a la seva manera. Ens queda l’agredolç dels records, aquells que fa anys que viuen dins nostre i que ara tornen, perquè, pobreta, ja feia temps que no en creava de nous. La Sisqueta tenia 102 anys —tota una vida d’experiència, saviesa i amor. Recordo el llom de porc amb llet i moltes ametlles, la xocolata a la pedra dels dissabtes —quin millor homenatge a Agramunt!—, els dinars de cosins i cosines que eren com la nostra missa setmanal, les mandonguilles a foc lent i les competicions entre la Lina i l’Arnau, els pollastres rostits, i aquells macarrons amb un toc de fetge de pollastre i beixamel, només algun cop. I, evidentment, la crema catalana —sempre amb una part sense cremar per l’Elisenda— tot i que jo era més de flam, un flam gran i cremós, amb el seu punt just de caramel. Gràcies a aquella memòria gastronòmica i a les ganes de pensar “què tocava aquest dissabte”, vaig adonar-me —sense saber-ho— que la cuina s’anava fent un lloc dins meu. Avui ho entenc millor: cada àvia que marxa s’endú amb ella receptes que viuen en trossos de paper, en notes perdudes, i que només existien amb la seva mà, el seu puny, el seu pessic. La cuina de l’enyorança, de l’amor i del xup-xup dels temps tranquils i senzills. Una cuina sense influencers, sense mòbils i sense el soroll digital constant; com a molt, el soroll de la televisió amb el Tour de França a l’estiu o les notícies del migdia. Ara, amb 42 anys, miro enrere i veig la consciència i la maduresa que aquell món ens ha regalat. Dir adeu a una persona que va viure un segle sencer —amb guerres, penúries, però també amb una generositat infinita cap a la família— és, en el fons, una manera bonica de celebrar una vida plena. Morir en pau, amb el cor carregat d’afecte i el somriure dels qui t’estimen, és el millor final que es pot tenir. Però també és un adeu a aquella generació analògica: la vida d’escoltar la ràdio i fer ganxet a la tauleta, de llegir el diari ben a prop, de trucar des del telèfon fix i fer mans i mànigues perquè entengués que aniries dimecres a dinar o a fer un cafè —un tallat molt bo!—. Les llibretes d’adreces al costat de la tauleta, anar al banc a actualitzar la llibreta… petits gestos que segueixen vivint dins de cadascun de nosaltres. Crec que quan una àvia marxa se’n va una part de la nostra societat i cultura i, com diu en Joan Dausà, “ara un petó, d’aquells que tot ho curaven quan caure no feia mal”.