El meu Antoni Puigvert

Vaig conèixer el Dr. Puigvert l’any 1979, al poc de constituir-se la Joventut Mèdica de Lleida, quan li vaig anar a demanar si faria una conferència per als estudiants de la llavors tot just creada Facultat de Medicina. Ell dirigia la Fundació Puigvert, just al costat de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, i jo acabava d’entrar al Servei de Farmàcia del mateix Hospital.

Hi vaig anar amb moltes prevencions, perquè el Dr. Puigvert tenia fama de ser egocèntric i colèric, però he de dir que amb mi es va mostrar sempre més aviat com un sentimental.

El Dr. Antoni Puigvert Gorro, nascut a Santa Coloma de Gramenet l’any 1905, era fill de Salvador Puigvert i Jové, metge originari de Seròs, al Segrià, i va decidir continuar la nissaga. Es va llicenciar en Medicina i Cirurgia a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, on fou deixeble d’un altre lleidatà, el Dr. Manuel Serés i Ibars, fill d’Alpicat.

De Barcelona va anar a París, a l’Hospital Necker, per a especialitzar-se en urologia, i el 1932 va fer cap a Berna, on fou deixeble del professor Wildbolz, un dels grans mestres i referència mundial en aquells moments en aquest camp.

El 1933 obtingué per oposició la plaça de metge del Servei d’Urologia de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Aquell mateix any va obrir una clínica privada que acabaria sent el germen de l’Institut d’Urologia (1953), que acabaria convertint-se en la Fundació Puigvert el 1961. Durant la Guerra Civil espanyola, es va allistar com a capità metge voluntari al bàndol republicà.

El 1941 es va doctorar a la Facultat de Medicina de la Universitat Complutense de Madrid (l’única habilitada). Aquell mateix any es va convocar la plaça de Cap de Servei d’Urologia a l’Hospital, però no hi va poder optar perquè no va arribar a temps l’imprescindible certificat de “depuració política”. Tots aquests entrebancs anaven forjant el seu caràcter rebel i republicà, que acabaria esclatant, com veurem, al cap del temps.

Deu anys després, amb tots els certificats a punt, va acabar aconseguint aquesta plaça, i dos anys després, el 1953, acabaria transformant el Servei en Institut d’Urologia. També aquell any va posar en marxa l’Escola Professional d’Urologia, a Barcelona, que tants bons i generosos fruits va donar de cara al diagnòstic, tractament i pronòstic d’aquest tipus de malalties.

Si tot això no fos prou com a càrrega assistencial i docent, el 1956 va guanyar la plaça de Cap Clínic d’Urologia al que ara és l’Hospital de la Vall d’Hebron. I el 1969 va començar la seva relació amb la Universitat Autònoma de Barcelona, primer com a professor d’Urologia i, finalment, com a catedràtic d’aquesta especialitat el 1971. Es feia realitat un somni que havia perseguit i acariciat durant molt temps.

La seva contribució a la urologia fou immensa i, de fet, va estimular la creació de dues noves especialitats, la nefrologia i l’andrologia. També va defensar sempre, i el temps i la ciència li van donar la raó, que els ronyons i les vies urinàries integren una unitat funcional.

La Fundació Puigvert, per la seva banda, és mundialment reconeguda, i ha excel·lit en els camps de la docència, l’assistència i la recerca, de manera que s’hi han format un número innombrable de professionals vinguts d’arreu, i hi han rebut assistència milers de pacients.

També es va fer molt conegut per la introducció de dos tipus d’intervencions quirúrgiques: la nefrectomia parcial per litiasi, i la reimplantació de l’urèter a la bufeta de malalts tuberculosos. I fins i tot va crear instruments quirúrgics com ara el beniquè a bàscula per a realitzar la prostatectomia per via perineal.

Sigui com sigui, i el seu currículum i honors no els acabaria mai d’enumerar tots. A finals del 1979 el Dr. Puigvert va venir a Lleida, i la meva sorpresa va ser majúscula quan em va dir que encapçalaria, com a independent, la candidatura d’Esquerra Republicana al Parlament de Catalunya en les imminents eleccions de març del 1980.

El Dr. Puigvert coneixia, per dir-ho suaument, més aviat poca gent de les nostres comarques i, per la relació d’amistat establerta, em va demanar que l’acompanyés a alguns mítings. Recordo un míting a Alcarràs i el subsegüent dinar, i com el Dr. Puigvert es trobava ben confortable mostrant la seva passió per Catalunya i per la República, amb uns tocs sentimentals i vivencials que tombaven d’esquena.

Em va dedicar un capítol de les seves Memòries (Mi vida y otras más), i fou elegit flamant diputat al Parlament de Catalunya per Lleida. S’hi va estar els quatre anys de la legislatura i va fer mutis polític tot seguit. Morí l’any 1990, després d’una llarga malaltia produïda per una intoxicació accidental. Personalment, va aconseguir sorprendre’m sempre!