SEGRE

ANDREU J. TARRAGONA

Afrontar el discurs contra l’odi

Col·laborador periodístic

Creado:

Actualizado:

Els nous populismes amaguen dades contrastables. Prefereixen l’espai emocional que imposen les xarxes socials. És aquí on l’extrema dreta juga millor les seves cartes, construint discursos simples, identitaris i sovint basats en la por i l’odi a allò nou o desconegut, excitant miserablement els instints més primaris del ser humà. L’ascens recent d’Aliança Catalana no és un fenomen aïllat, sinó el símptoma d’un malestar més profund: la desconnexió dels partits i els sectors populars, i una percepció creixent de la política institucional com una elit. Quan la política abandona el carrer, el carrer troba solucions fàcils a reptes molt complexos. Això no obstant, un programa polític basat en l’odi sempre serà una opció nefasta. Com advertia Miguel de Unamuno, “guanyareu, però no convencereu”. No pot perdurar en el temps un ideari sostingut bàsicament sobre la negació de l’altre. Són, històricament, fenòmens conjunturals: apareixen en moments de crisi de representació i desapareixen quan el sistema democràtic recupera la iniciativa i l’impuls. Els sondejos no indiquen que el populisme disposi d’una majoria social, però sí avança en l’obtenció d’una capacitat d’interpel·lació que no pot ser ignorada. El buit que aquest extremisme ha aprofitat, només pot ser omplert amb política: no amb silencis o menyspreu moral. Cap gran conquesta social neix com una demanda majoritària. El matrimoni igualitari, la llei antitabac, o de protecció animal van arribar mercès a accions polítiques valentes que anticipen el nostre futur. Tal com ho veig jo, el progrés no segueix el relat dominant: ans el construeix. Per això, els partits democràtics tradicionals tenen avui la responsabilitat inajornable de recuperar el discurs, i reprendre la batalla política i cultural. Escoltar el malestar sense legitimar l’odi. Oferir un projecte inclusiu, ambiciós i compartit. S’imposa una crida especial als joves de Catalunya. L’esgotament dels grans partits és real i comprensible, però no pot transformar-se en un càstig col·lectiu al país. Estimar Catalunya és voler-la rica i plena, però també diversa, cohesionada i oberta. I això només és possible si hi som tots, units en un projecte d’integració nacional que permeti tornar a situar Catalunya al centre del debat polític de l’Estat i d’Europa. El futur no es construeix des de la por. Es construeix des del compromís, el debat i la política amb majúscules.

tracking