El meu Felip Solé Sabarís

De Felip Solé Sabarís em va impressionar a primer cop d’ull la seva massa corpòria ferma i rotunda, la seva mirada penetrant, la seva seriositat ponentina, i alhora un accent barceloní que no deixava cap dubte sobre on s’havia fet gran. Felip Solé Sabarís va néixer a Lleida el 1915, fill del geògraf Felip Solé i Olivé, i germà del també geògraf Lluís Solé Sabarís.

Ell, però, va decidir trencar la línia geogràfica, i va estudiar Medicina.

El seu pare fou pedagog i polític. Destinat a Lleida fou catedràtic de pedagogia de l’únic Institut existent aleshores a la capital del Segrià. Fou director de l’Escola Normal de Magisteri diversos cops, però es va assenyalar molt quan el gener del 1934 en fou nomenat director en substitució de la progressista Josefa Úriz. Fins al punt que els estudiants van fer una vaga de quaranta-vuit hores, promoguda, entre d’altres, per Dolors Piera i Josefa Raimundi.

No en va cal recordar que Felip Solé i Olivé era militant de la Lliga Regionalista, i en fou el seu president a la demarcació de Lleida dues vegades. Cívicament, va col·laborar en la modernització cultural de la Lleida dels anys 20, tot publicant una Ortografia Catalana, escrivint a Vida Lleidatana, i elaborant un programa per a la modernització de la cultura catalana a Ponent i per a difondre’n la tradició literària pròpia. Fou, també, representant de les comarques lleidatanes en la ponència que va elaborar la Divisió territorial de Catalunya del 1936, on va defensar la creació de la comarca del Mig Segre, sense èxit.

Però tot va saltar pels aires amb l’esclat de la guerra civil. El jove Felip Solé Sabarís es va apuntar al bàndol nacional, i va arribar a ser tinent a l’exèrcit franquista. El pare acabaria sent un dels primers consellers de l’Instituto de Estudios Ilerdenses, i des de llavors, des d’aquests inicis, plora la criatura, malgrat els lloables esforços que s’han fet i es fan per girar-ne el rumb.

Sigui com sigui, òbviament el nostre personatge no va ser represaliat després de la guerra (in)civil espanyola, sinó ben al contrari, va poder llicenciar-se en Medicina el 1943 a la Universitat de Barcelona. I a poc a poc va anar virant ideològicament, per acabar enquadrant-se en els rangs de l’oposició contra la dictadura franquista, tot participant en diferents moviments culturals, ciutadans i professionals. Això el va dur a participar en la fundació de les Ediciones Ruedo Ibérico de París, a ser membre independent de la denominada Taula Rodona el 1966, i a ser fundador de l’Assemblea de Catalunya el 1971.

Fou a les acaballes del franquisme quan es va inscriure en el moviment que portaria a la creació del Partit dels Socialistes de Catalunya.

A les eleccions generals i constituents del 1977, fou candidat per Lleida al Senat dins de la coalició Entesa dels Catalans, conjuntament amb Rossend Audet Puncernau i Josep Ball i Armengol. Els resultats electorals foren favorables a la coalició, i els tres candidats foren elegits membres del Senat per Lleida.

Personalment, havia conegut Felip Solé Sabarís en els ambients de l’oposició al règim franquista a Barcelona, en concret en l’àmbit professional de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i de Balears, i quan el van proclamar candidat per Lleida al Senat se li va encendre la bombeta i un dels primers noms que li devien venir al cap va ser el meu. El cert és que des que va marxar a estudiar a Barcelona el seu contacte amb les comarques lleidatanes havia estat escadusser per no dir nul.

Això va fer que l’acompanyés a alguns mítings de l’Entesa dels Catalans a les nostres comarques, i recordo en concret els que es van fer a Agramunt i a Guissona (amb públics molt favorables, sobretot a Guissona on exercia de metge en Rossend Audet).

El 1978 fou membre, en representació del PSC, de la Comissió dels Vint que va redactar l’avantprojecte d’Estatut d’Autonomia de Catalunya al parador de Sau. Projecte d’Estatut que seria plebiscitat l’any 1979.

Aquell 1979 s’integrà a la llista de Narcís Serra, del PSC, a l’Ajuntament de Barcelona. En el govern quadripartit subsegüent fou regidor de l’àrea de Sanitat del consistori.

Acabat el mandat, Felip Solé Sabarís es va donar de baixa del PSC i es va integrar primer a Nacionalistes d’Esquerra, i, posteriorment, a Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra. Fou un prolífic escriptor en l’àmbit de l’assaig polític i social de la sanitat, i també va presidir l’Associació Catalana d’Amics del Poble Sahrauí.

Veient les evolucions experimentades en tots aquests camps, estic segur que en Solé Sabarís hauria quedat estupefacte de la victòria aclaparadora del mercat i de la realpolitik.

Felip Solé Sabarís era la imatge d’un socialisme català en què ambdós components eren substantius, i per això va decidir peregrinar.