No m’agrada el futbol
L’11 de maig que a Lleida se celebrava Sant Anastasi, a Barcelona es festejava que el Barça masculí s’havia proclamat campió de Lliga. Pel poc càlcul de servidora, vaig poder seguir (i patir) la rua de prop i durant dues hores vaig estar atrapada al cotxe, com en un laberint sense sortida, entre els carrers Calàbria, Londres i París. No vaig calcular quantes vegades vaig passar per davant de la patrulla de la Guàrdia Urbana que tallava el pas de l’avinguda de Josep Tarradellas, però de tant veure’ls la seva fesomia ara em resultaria coneguda.
No m’agrada el futbol i mai he entès les fal·leres que genera. En un primer moment, una ràbia estranya en mi em va fer maleir-ho tot i qüestionar-me si en aquest país un dilluns qualsevol a les sis de la tarda ja no treballa ningú. Riuades i riuades de gent amb samarretes i banderes del Barça inundaven l’Eixample de la ciutat comtal contents. Com que vaig adonar-me que això anava per llarg, em vaig relaxar i m’ho vaig mirar més amablement. Grups de gent de totes les edats i, fins i tot, algun solitari s’havien conjurat per fer d’aquella tarda una de les més especials de l’any. Certament me’n vaig alegrar perquè actualment costa tant veure gent riallera pel carrer.
Al mig d’aquesta eufòria col·lectiva, una foto al xat familiar em va revelar que les filles havien quedat per celebrar juntes el triomf del seu equip. Està clar que han heretat el gen culer per part del padrí patern que n’havia estat soci des de ben petit. La germana del padrí (la tieta) encara ara ens explica que el sentiment culer els ve de sempre, del seu pare i família, que els van inculcar no només la passió pel futbol, sinó que, en aquells temps, ser del Barça també significava un acte de revolta contra el règim franquista i que, a les Corts, era l’únic lloc on es podia cridar ben alt i sense por “visca el Barça”, que era el mateix que dir “visca Catalunya”.
Es podria discutir si el Barça actual manté o no aquests valors, però allò que és indiscutible és que, ara per ara, deu ser l’única causa del país capaç de mobilitzar tanta gent amb el mateix orgull de pertinença a alguna cosa que va més enllà del moviment de pilota. Tot i que continuo pensant que no m’agrada el futbol, aquella tarda no vaig poder evitar emocionar-me pensant que el padrí Rafel seria molt feliç sabent que el sentiment culer de les Folch continua intacte.
