SEGRE

CÉSAR BOSCH

El significat del “no”

Associació de Directius de l’Educació de les Terres de Lleida

Creado:

Actualizado:

El “no” al preacord educatiu no s’hauria d’interpretar només com una negativa a unes mesures concretes. Tampoc no s’hauria de llegir com una simple protesta laboral. El que expressa aquest “no” és més profund: una part molt important del món educatiu està expressant que el sistema ha arribat al seu límit de sostenibilitat.

Durant anys, l’educació ha anat assumint cada vegada més responsabilitats. A l’escola li demanem que ensenyi, que eduqui, que inclogui, que compensi desigualtats, que atengui el malestar emocional, que gestioni conflictes, que orienti, que innovi, que digitalitzi, que millori resultats i que doni resposta a problemes socials cada vegada més complexos.

Tot això és important. Però no es pot demanar indefinidament més a l’escola sense revisar a fons amb quins recursos, amb quin temps, amb quina estabilitat i amb quina confiança professional ho ha de fer.

El problema no és que no s’hagin fet actuacions. Se n’han fet moltes. Potser massa. Però amb una lògica reactiva: apareix un problema i s’hi posa un pedaç. Davant la segregació, un decret. Davant els mals resultats, un nou programa. Davant l’abandonament, menys exigència. Davant la burocràcia, un pla per reduir-la. Davant cada nova dificultat, una nova capa afegida als centres.

I arriba un moment en què ja no cal preguntar-se si el pedaç és prou gran. Cal preguntar-se si l’estructura encara s’aguanta.

Des de l’experiència dels centres, aquest és el sentit real del “no”. No vol dir que no calgui millorar res. Vol dir que les millores parcials ja no són suficients si no van acompanyades d’una mirada més global, més honesta i més valenta.

Estem demanant a un professorat cada vegada més cansat que sostingui un alumnat cada vegada més vulnerable i complex, dins d’un sistema cada vegada més carregat. Aquesta combinació no és sostenible sense un canvi de fons. El sistema ha confós durant massa temps el compromís dels docents i dels equips directius amb una capacitat infinita d’absorbir-ho tot.

La societat té dret a exigir molt a l’educació. Però també ha d’assumir que l’escola no pot resoldre sola totes les fractures socials. I l’Administració ha d’entendre que no n’hi ha prou amb encomanar noves funcions als centres si no els dona les condicions reals per dur-les a terme.

També cal parlar del paper de les direccions. Des dels equips directius assumim cada vegada més responsabilitats, però no sempre tenim una capacitat equivalent de decisió. Se’ns demana que fem funcionar els centres, que apliquem les polítiques educatives i que donem resposta a situacions molt complexes. Però massa sovint no tenim el paper estructural que correspondria en el diagnòstic i en la construcció de les solucions.

Si els centres són el lloc on aterren totes les decisions, les direccions i els equips docents han de ser escoltats com a veu tècnica imprescindible.

El “no” al preacord hauria de ser entès com un símptoma. No com un bloqueig. No com una queixa més. Com el senyal que cal aturar-se, mirar el sistema amb honestedat i construir un pacte nacional per l’educació amb criteris tècnics, pragmàtics i realistes; amb recursos, estabilitat i visió de futur.

Ja n’hi ha prou de pedaços.

Perquè aquest “no” no tanca una porta. És un senyal d’emergència educativa, i seria un error no escoltar-la.

tracking