Onze Víctors
De petit, el pare em portava els diumenges al Camp d’Esports de Lleida. Per mi era l’acte bimensual per excel·lència, perquè un al costat de l’altre, lliscant pels carrers d’aquella catòlica ciutat de carrers de terra i de dunes, m’agafava de la mà. El pare va nàixer un segle enrere just un any més del que ara estem, sembla mentida, i que em toqués, a través de la palma tan sols, resulta en si una manifestació estranya de la matèria obscura amb què l’univers del passat discretament es relliga en el present, quan ell és ja tan sols absència. Travessar l’àrid paisatge sostingut només per una corda que penja del buit i no obstant penja, per aquella empremta asprosa, fill i net de la guerra i la postguerra arran del caient, de la peregrinació i la fam i les esperances perdudes, representava una victòria íntima, primera, que arriba fins a aquest paper últim que ara escric.
“A mi, dona’m onze Víctors”, deia sovint, o col·legia jo, sons eructats com esquitxos entre les poques paraules que tenia a bé a pronunciar quan veia futbol, perquè no podia badar boca si la gola se li saturava de la boira dels Winston que s’empassava amb una compulsió bíblica, el més a prop que mai va estar de Déu després de la seva infància naufragada als altiplans aragonesos. L’ànima exhalant i incandescent d’un cigarro encenia el següent, com la por d’una fulla passa a l’altra fins a fer tremolar l’arbre sencer sense que hi bufi ni un sol bleix de vent, una punta a sobre de l’altra, geminació, genètica del tacte, igual que una mà en prem una altra. El fum, les cendres també dins de casa nostra davant del televisor o a mercè de l’aire de la ciutat sense aire, embalsamada, tot ho embolcallaven, perquè per un instant no importés res més que la lògica, no l’atzar, d’una pilota, sargida en el principi dels temps amb pell de bufeta de tossino, segons proclamava. Els onze Víctors feia referència a Víctor Muñoz, el migcampista geperut del Barça dels vuitanta que corria una hora i mitja com si un mortal no pogués morir pel pulmó. Tot aquell dispendi extravagant era la fe, que per ser fe ha de prometre la recompensa.
I encara anem junts al camp, encara mirem els partits del Barça, de la selecció, davant la tele. “Hi ha un xiquet del Las Palmas que la toca molt bé.” Dins del fum, les mans agafen, i diem de nou les paraules, com si mai les haguéssim dit, que per això van néixer.
