El juliol i la mort

El mes de juliol sempre ha sigut el meu mes preferit. Potser perquè és el meu aniversari, o perquè les nits eternes d’estiu encara estan per construir o perquè puc anar descalça sense por que se’m congelin els peus.

Però aquest juliol ha sigut molt diferent. Ha començat malament i ha acabat pitjor. En tres setmanes han mort el German, la Cèlia i el Quim. El meu germà, una tieta i el fill d’una família molt estimada. Tots tres amb massa vida al davant, massa coses pendents per fer i massa joves per morir.

Encara no em sé avenir del que ha passat. Tot és molt recent i imagino que el dol vol temps, no entén de presses. Però si una cosa he après és que jo mai m’havia atrevit a mirar la mort de cara. La padrina Mercè va morir a punt de fer 101 anys. Vaig viure aquesta mort amb tristesa, però amb la certesa i la serenitat que et dona saber que és llei de vida. Ara, una altra cosa, radicalment oposada, és haver d’encarar amb molt dolor una absència que no toca.

Sense ser-ne gaire conscient, ai, ingènua de mi, vivia molt tranquil·la. Tenia la creença gens fonamentada que aquest tipus de morts joves properes solament passen als altres. El que vindria a ser una mostra d’un ego poruc i mal construït. Per què no t’ha de passar a tu i als altres sí? Imagino que la mateixa por al que et pugui esdevenir et fa mirar cap a una altra banda.

I parlant de desviar la mirada. El temps en què ens ha tocat viure és un expert a col·locar l’experiència vital de la mort en un espai molt delimitat, controlat i institucionalitzat. Protocol mèdic, protocol post mortem (el monopoli de les funeràries es mereix una columna a part) i el no-protocol que fa que a molts pobles encara no hi hagi un espai on fer una cerimònia laica. I tot això passa perquè se’n parla poc. Quin greu error viure com si no haguéssim de morir.

Ara mateix sento de fons Falling slowly, de Glen Hansard, que també ha mort aquesta setmana. Em faig meves les seves paraules “Take this sinking boat and point it home. We’ve still got time. Raise your hopeful voice, you have a choice”. Em donen esperança i ànsia de vida.

Estimadíssims German, Cèlia i Quim. El que queda d’estiu construiré totes les nits eternes possibles i em descalçaré més que mai. Ho faré per a vosaltres, sabent-vos molt presents i, sobretot, per recordar-me que aquí solament estem de pas.