Mural de Josep Guinovart

Array

La Llei de propietat intel·lectual és molt clara sobre els drets que adquireix el comprador d’una obra d’art i els que conserva l’artista i els seus hereus. Aquest, i fins a 75 anys de la seva mort els seus descendents, manté els drets de reproducció, els morals, i l’oposició si l’obra en qüestió s’exposa en públic d’una manera que altera la seva integritat.

Vol dir això que un propietari d’un quadre, una escultura o una fotografia o gravat pot deixar-lo per exposicions públiques, però l’artista es reserva el dret a protestar si no es fa adequadament. En cap cas posseir una obra d’art dona dret a modificar-la i a alterar-ne l’essencialitat.

Pots canviar un marc o una peanya, però no introduir-hi canvis. Totes aquestes casuístiques estan ben regulades per protegir la creació dels artistes, i són preceptes de validesa internacional.

.

Ara ens arriba la notícia d’un conflicte on la llei és ben clara. A mitjans dels anys 50 l’arquitecte José Antonio Coderch va projectar un bloc de vivendes al carrer Johann Sebastian Bach, que és un dels més prestigiosos de Barcelona, rere el Turó Park. Coderch era ja un personatge molt singular i apreciat de l’escena cultural barcelonina.

Els seus vincles amb els artistes restarien palesos quan va bastir la casa taller d’Antoni Tàpies al carrer Saragossa. Per tal de dotar de modernitat l’accés a la construcció, el promotor va encarregar al pintor Josep Guinovart un mural i un grup escultòric. L’artista, com és ben conegut, era multidisciplinar i no trobava cap inconvenient, ans al contrari, a acceptar reptes espacials. La seva intervenció va resultar dual, amb un mural que servia de fons per a una escultura dedicada a la sardana, amb els dansaires fets a la seva manera, vol dir amb diversitat de materials, i la fragilitat de l’ús del collage.

Ara, la propietat de l’edifici ha fet reformes i ha tapat el mural amb pintura que afecta la seva integritat i no ha protegit l’escultura, que n’ha patit les conseqüències. L’alerta la fa la filla de l’artista, que –com diu la llei– conserva els drets intel·lectuals del pare, i té raó.

Aquest fet de malmetre un mural d’un edifici dels anys 50 o 60 no és nou. L’arquitectura funcional de l’època, feta per arquitectes nous, trencadors dels cànons antics, va anar moltes vegades acompanyada d’intervencions de pintors de la seva generació.

Guinovart va fer diverses obres i escultors com Subirachs, també. La ciutat de Barcelona, de tant en tant, ens desperta amb casos semblants al present, quan remodelacions posteriors porten conseqüències sobre les intervencions artístiques.

.

En aquest cas la propietat no ha tingut en compte que hi ha un dret moral que cal protegir. L’artista és ben conegut com per justificar desconeixement. Hi ha una fundació al seu darrere. Algú haurà de determinar la bona o mala fe, i intentar la restitució del mural que tot i ser propietat privada afecta la difusió pública d’un artista estimat i reconegut.

A Lleida aquesta pràctica de pintar zones baixes d’accessos a edificis va ser també freqüent. Uns blocs de cases de l’avinguda Prat de la Riba tenen murals de Víctor Pérez Pallarés, i edificis públics com el de la Diputació de Lleida han estat decorats per Jaume i Josep Minguell. Formen part d’una època que cal preservar. A l’època modernista els artesans acompanyaven els arquitectes amb intervencions de ferros forjats, rajoles i fusteries. Al Noucentisme es reprenen els esgrafiats i va ser el racionalisme el que ens va permetre aquestes intervencions pictòriques de la primera i la segona avantguarda.

Le Corbusier mateix va pintar molts dels seus edificis. És un valor afegit que no només afecta Guinovart, sinó la decisió valenta d’un promotor i d’un arquitecte d’incorporar art contemporani en un edifici. Era un senyal, una distinció en un barri benestant barceloní, que –ara– ha resultat un gest d’ignorància que cal reconduir.