La il·lusió de la democràcia immortal
Arriba un moment en què ja no és lícit amagar-se”, escriu, com a primera frase del seu assaig, Antonio Scurati. I aquest moment –diu ell– és ara. Feixisme i populisme. Mussolini avui és un llibre breu, però poderós, una oració civil que posa veu a una angoixa ben real: la democràcia, la que van conquerir els nostres avis i que semblava assolida a Europa en acabar la Segona Guerra Mundial (llevat d’Espanya), i de la qual ara celebrem els vuitanta anys, no és eterna. El llibre, pronunciat com a conferència pocs dies després de la victòria de Giorgia Meloni a la Itàlia natal de l’escriptor, és un avís a navegants desmemoriats: el perill no és el feixisme amb botes, sinó el populisme amb likes.
Scurati, que ja havia novel·lat Mussolini en una tetralogia amb rigor forense sota la rúbrica comuna M –El fill del segle, L’home de la providència, Els darrers dies d’Europa i L’hora del destí–, apunta ara al cor del problema: els líders que avui erosionen la democràcia no són bèsties del passat, sinó imitadors del Mussolini populista. El de les frases curtes, el de l’ego desbocat, el del “jo soc el poble”. El mateix que deia que “el parlament és un lloc de corrupció i decadència” i que “la democràcia només pot parlar”. Avui, aquestes idees s’escampen amb perfils verificats i música de fons. Trump, sense anar més lluny, ho va resumir així: “Només jo puc arreglar-ho”. I una altra perla: “Si no guanyo, el sistema està manipulat”. On hem sentit això abans?
El populisme funciona perquè sedueix mentre destrueix. Fa veure que simplifica una realitat que, de fet, no vol entendre. No demana pensar, demana obeir. I com que obeïm amb el dit, fent clic, ens sembla que encara som lliures. És l’antipolítica feta espectacle, l’odi envasat per consumir en temps real. Si no hi estàs d’acord, és que ets antipatriòtic. O pitjor: avorrit.
Scurati denuncia que molts com ell, nascuts durant la segona meitat dels seixanta, van créixer sota la il·lusió d’un fin de siècle amable. Jo mateixa en soc part: vam ser joves protegits per la fe en una democràcia que semblava irreversible. I mentre brindàvem amb globalització i wifi, la bèstia s’anava despertant rere discursos que parlaven de “recuperar la sobirania” i “netejar la pàtria”. L’11 de setembre del 2001 va ser l’inici de la desconfiança, i el que semblava una crisi puntual ha esdevingut una erosió sistèmica. El llibre, amb un epíleg brillant de Gustau Muñoz –que també n’és el traductor–, no ofereix confort, però sí una resposta, prenent l’argument d’Scurati: cal reprendre la lluita. No la cridòria ideològica, sinó la defensa activa i quotidiana d’una democràcia plena. Scurati no demana que ens posem a cridar eslògans. Demana que no callem quan ens volen fer creure que tot és tan senzill com prémer un botó.
Llegir Feixisme i populisme és un acte de resistència cívica. No ens calen armes, però sí neurones. I una mica d’ironia per suportar el panorama. La vinya de la democràcia –recorda l’autor– no creix sola. I no ens podem permetre deixar-la morir mentre fem scroll. Si se’ns fa malbé, la por es converteix en odi: abans eren els jueus, ara són els immigrants, o qualsevol altre altre que serveixi d’espantall útil. Sempre hi ha un enemic exterior per justificar el nostre (des)ordre interior.
