La fúria, l’amor

Aquest llibre ens parla directament. Sala Augusta seguit de Llengua materna ens mira als ulls, ens fa seure, i ens mostra, a través d’una poesia descarnada i directa, allò que fa temps que calia veure i no ens hem atrevit a mirar. És un crit i una carícia, un funeral col·lectiu i una ofrena íntima. Dues peces llargues, colpidores, radicalment honestes.

‘Sala Augusta’: un cinema, un vaixell i una fossa comuna

La primera part del llibre ens recorda uns fets devastadors, en què ressona implícitament una llavor d’inquietud pel present. Sala Augusta és un llarg poema-rèquiem que s’obre amb un feix de projector dins un vell cinema de Palma, que abans fou magatzem, després presó. I així comença:

“S’encén el projector i el feix de llum / fa aparèixer un vaixell amarrat al Port de Palma.”

Aquest vaixell no és cap metàfora: és el Jaume I, convertit per la Falange en presó flotant l’estiu de 1936. Les bodegues bullien de cossos, suor i desesperació. I així ho explica Alzamora, amb noms i cognoms, amb una precisió documental que glaça la sang. És poesia d’arxiu, sí, però també és art insurrecte, que no vol fer pau amb el passat:

“Recordeu-vos d’en Toni Alomar / Recordeu-vos d’en Llorenç Salas i de la seva esposa Xesca Llull.”

“No us oblideu d’en Julià Fullana / que fou llançat viu dins el pou de s’Àguila.”

Aquesta litúrgia de noms arriba al clímax amb el relat esquinçador de l’assassinat d’Aurora Picornell i les Roges del Molinar. Cosidora, mare, comunista, republicana. Violada, torturada, executada. El poema no s’estalvia cap detall, i la ràbia es transforma en forma:

“El crani de n’Aurora tenia tres forats de bala.”

“Un tal Mateu dins un cafè del Molinar / ensenyava uns sostens bruts de sang / afirmava que eren d’Aurora Picornell.”

I, finalment, l’agressió simbòlica i present:

“Un pelacanyes al Parlament amb cara de cuc / va esqueixar davant tothom una imatge / d’Aurora Picornell i les Roges del Molinar.”

Aquest poema és una crida a no oblidar. I la repeteix, com un conjur:

“No us oblideu del pou de s’Àguila / del cementiri de Porreres / de Manacor de Sóller de s’Aranjassa...”

Però Sala Augusta no és només memòria: és advertència. Amb una mirada esmolada cap a l’actualitat, l’autor escriu des del 36, però parla al lector de 2025. L’auge de l’extrema dreta, la banalització del feixisme, la impunitat disfressada de reconciliació: tot això ressona, dur i clar: el pelacanyes és Gabriel Le Senne, de Vox, que va esquinçar una foto de Picornell al Parlament balear fa just un any.

‘Llengua materna’: tornem a casa (i a la infantesa)

I després d’aquest crit? El silenci. El murmuri. Llengua materna és el revers dolç del trauma. No pas menys intens. Aquí el focus es desplaça a la mare de l’autor, rivetera en una Mallorca obrera dels anys setanta. Una dona que cosia sabates i criava el fill entre ràdios petites, marietes i pissarres de guix:

“La meva mare va ser rivetera, / això és el que volia explicar aquí.”

“No us n’heu de riure”, deia ella, parlant d’en Pedrito Beneit. “No li fugiu, no us en rigueu.”

Aquest poema és un homenatge sobri i bell a la feina callada, a la bondat sense grandiloqüència. A la mare que ensenya a llegir, que protegeix, que estima. I que acaba morint sola, darrere una mampara de vidre, víctima de la Covid:

“No ens vam dir adeu / més que a través d’un petit altaveu / i les besades que vas enviar al pare amb els dits.”

És impossible no trencar-se. Però també és impossible no agrair la lucidesa d’un poema que fa llum sobre allò que desapareix, però ens forma per sempre. Perquè aquest és el poder de la llengua materna: que segueix parlant-nos des del record, des de la terra.

Dos poemes. Una veu. Un país que ha de mirar-se de cara.

Alzamora ha conreat amb èxit la novel·la (Ràbia, El Federal) i la poesia (La netedat, Rafel), però aquí ho fa d’una altra manera: els versos semblen dictats per alguna cosa que vol sortir de dins amb urgència. Com si haguessin estat escrits tal com ragen. Per això arriben tan fort.

Jo, que em pensava que la poesia era per a iniciats, m’he trobat llegint dues cròniques vitals amb el cor obert. I al final del llibre, una imatge en blanc i negre: la dona jove que alça alegre un Sebastià Alzamora de mesos. Aquesta dona ja no hi és. Però el llibre la fa viure.

“Vola vola.”

Un llibre que crema i bressola. Una obra d’amor i de fúria.