Aquest imbècil ho ha tornat a fer
Juan José Millás, un dels grans narradors contemporanis –i un dels pocs que, en realitat, potser no existeix del tot–, ha tornat. I ho ha fet com més li agrada: esquinçant la frontera entre realitat i ficció, posant el lector a jugar en un laberint d’identitats, i escrivint una novel·la que sembla més un mirall... que et mira. Ese imbécil va a escribir una novela no és només una obra: és una trampa. I tan ben muntada que, quan te n’adones, ja estàs ficat dins.
Un escriptor septuagenari, que respon –quin detall!– al nom de Juan José Millás, rep l’encàrrec d’escriure el que podria ser el seu últim gran reportatge. La idea de “tancar cicles/cercles” fa emergir un record d’infància: una visita al banc amb la mare i un senyor que, segons sembla, també era el seu pare. A partir d’aquí, res torna a ser sòlid. Ni el passat, ni la memòria, ni tan sols qui narra. El protagonista sospita que no escriu sol, que una mena de cervell bessó –invisible però brillant– és qui redacta les millors línies. Un altre ell. O pitjor: un ell millorat. A qui escriu li ha vingut a la memòria el sorprenent Copèrnic, de Miquel de Palol, on una protuberància desferma la part més salvatge i lúcida d’un personatge aparentment apagat.
Aquesta novel·la és la versió més desencadenada de Millás. No busca explicar-nos res. Ens convida a perdre’ns. A desdoblar-nos amb ell. Si ens sorprenem somrient mentre ens llegim en ell, l’enhorabona: hem caigut en el parany. Com en un edifici vell, els personatges travessen portes: la del banc, la de la casa d’un amic, la que obre la memòria... però la del narrador sempre és la del darrere. La de servei. I no per casualitat: “els pobres i les portes de servei estem agermanats”, confessa l’autor. Aquest gest, aparentment trivial, revela molt més: una manera de mirar el món des del marge, d’entrar-hi sense fer soroll, i d’escriure des d’un lloc que no és mai central, sinó oblic, lateral, impertinent.
La vellesa, aquí, és una nova adolescència: una edat en què res no és segur, però tot es pot imaginar. La memòria ja no és fiable, però la ficció sí. I si el món s’esfondra, sempre es pot narrar. Millás s’hi passeja com un il·lusionista que no fa servir trucs: només paraules. I no per amagar, sinó per desvetllar. L’edatisme, el cos que grinyola: “faci’s pipí en el bolquer”, el record que enganya… tot es desactiva quan escriu. Escriure –ho deixa clar– no és només resistència, és una religió amb corrector automàtic.
No hi ha trama clàssica, malgrat que la primera frase d’Anna Karènina la repeteix amb admiració devota, ni revelacions definitives. Només un remolí de pensaments que s’enllacen, salten, s’observen entre ells. El lector camina confiat i, de sobte, es troba en un lloc on no recordava haver entrat. O potser sí. O potser ho ha somiat. Així de suau, així de diabòlic. De cop, descobrim que Millás no només ens està explicant la seva vida: està escrivint la nostra.
Per si algú pensava que Millás només viu en la ficció, recordem que va ser ell qui va destapar el cas Nevenka Fernández quan encara ningú en parlava. L’home que va entendre que les històries reals també poden ser més tremendes que qualsevol invenció. El periodisme i la literatura, en ell, mai no s’han exclòs. S’han reforçat.
Ese imbécil va a escribiruna novel·la
Amb Ese imbécil va a escribir una novela, Millás aconsegueix una altra meravella: que no sapiguem si hem llegit una novel·la, un assaig disfressat, una nota mental... o si som, tal vegada, un personatge més, que creu que té alguna cosa a dir quan, en realitat, som “només” literatura. Jo, personalment, ja no llegeixo Millás: ell em llegeix a mi. I em reescriu. I em fa riure. I una mica –també– em fa por.
