SEGRE

Creado:

Actualizado:

Hi ha llibres que no et fan esclatar de riure, però et mantenen el somriure durant tota la lectura. Un somriure intel·ligent, còmplice, carregat de mala llet. Allegro ma non troppo, de Carlo M. Cipolla, és un d’aquests llibres. Una obra breu, afilada i brillant que alterna la sàtira acadèmica amb la lucidesa més inquietant. No et canviarà la vida, però t’ajudarà a entendre per què el món és com és. No és poca cosa.

El llibre està format per dues peces. La primera, una mena d’assaig-paròdia sobre el paper del pebre en el desenvolupament econòmic de l’edat mitjana, reconstrueix la història europea a través d’una cadena d’absurds perfectament articulats: la caiguda de Roma per culpa del plom, les Croades com a excusa per recuperar condiments afrodisíacs, el boom de la metal·lúrgia provocat pels cinturons de castedat i, en última instància, el pebre com a divisa d’alt valor que permet el naixement del capitalisme. És tan ridícul que sembla versemblant. Cipolla juga a fer veure que fa història econòmica mentre se’n fot del llenguatge pseudocientífic i dels marcs mentals acadèmics. Però el joc és fi, elegant, subtil. Un divertiment que només podia escriure algú amb solvència.

I és que Cipolla no era cap bufó. Era professor a Berkeley, historiador econòmic reconegut, autor d’obres serioses com Historia económica de la población mundial... (ara hi torno).

La segona part del llibre és el seu clàssic de culte: les lleis fonamentals de l’estupidesa humana. Amb una estructura que imita l’estadística social, Cipolla ens classifica en quatre tipus: intel·ligents, malvats, ingenus i estúpids. El problema? Que els estúpids són més nombrosos del que pensem (primera llei), estan repartits uniformement entre totes les classes socials (segona llei) i són els únics que fan mal a tothom –també a ells mateixos– sense treure’n cap benefici (tercera llei). Les persones no estúpides (com tu, lector) obliden que perillosos que són els estúpids (quarta llei!), i això els fa, sense exagerar, el col·lectiu més perillós de la humanitat (cinquena llei).

Ara bé, llegint aquestes lleis avui, en plena tercera dècada del segle XXI –penseu que el llibre es va publicar el 1988– la temptació de buscar exemples concrets és inevitable. No cal dir noms, però podríem plantejar-nos si determinats líders mundials –posem per cas alguns que porten gorres vermelles, manipulen eleccions o tenen afició per envair països– són simplement malvats... o alguna cosa pitjor. Cipolla no ho diu, però la seva teoria s’aplica perfectament al món actual. De fet, resulta tan inquietantment actual que potser ja no fa tanta gràcia. Potser per això cal llegir-lo: perquè ajuda a distingir entre qui fa mal amb intenció i qui ho fa per pura incapacitat.

Hi ha qui, com Martha Nussbaum, critica aquest enfocament pel seu individualisme excessiu: no tot és culpa de la gent, també hi ha estructures que fabriquen estupidesa. Noam Chomsky hi afegiria que sovint els “estúpids” són simplement víctimes d’una alienació programada. I potser sí. Però Cipolla no vol fer sociologia: vol que ens posem en alerta. Que ens adonem que, en paraules de Forrest Gump, “stupid is as stupid does”... (que doblada al castellà de la pel·li que jo vaig veure era “tonto es el que hace tonterías”) i que sovint és pitjor que ser dolent.

En aquest punt, permeteu-me una confessió personal. Durant la meva etapa universitària, un professor ens va fer llegir als alumnes un llibre de Cipolla: Historia económica de la población mundial. Quan va escriure el cognom de l’autor a la pissarra, la rialleta va recórrer l’aula com una ona sorda i juvenil (tinguem en compte que “polla” té connotacions anatòmiques que no cal detallar i que els alumnes no en sabíem més, teníem vint anys, que deia la cançó). El professor, impassible, ens va mirar i va dir, seriós: “Quan aneu a la llibreria, pronuncieu-ho a la italiana: Xipol·la. Quedareu com uns reis.” Sempre he pensat que aquell dia el professor tenia davant una quarantena d’estúpids en potència. I que encara era a temps de corregir-nos. El que no sé és si ho va aconseguir.

ASSAIG

Potser, en el fons, Allegro ma non troppo no és un llibre per riure, sinó per espavilar. Perquè, si els estúpids no tenen remei, almenys que no ens enganxin desprevinguts. I que, si en tenim un a dins –que també pot ser–, l’eduquem. A poder ser, abans que ens faci mal.

Titulars del dia

* camp requerit
Subscriu-te a la newsletter de SEGRE
tracking