La immortalitat era això

Hi ha lectures que et conviden a pensar i d’altres que t’obliguen a dubtar. L’altra hipòtesi és d’aquestes últimes, i per això resulta tan ferransaeziana: incòmoda, lúcida, corrosiva i —a moments— d’una gràcia diabòlica. El punt de partida és tan senzill com absurd: la humanitat ha vençut la mort i viu atrapada en la seva pròpia eternitat digital. Tot és perfecte, net, controlat, i d’una avorrida desesperança.

A Un món feliç, Huxley ens prometia el paradís químic del soma; aquí, Sáez ens ofereix el seu equivalent informàtic: la immortalitat en línia, aquest cel connectat on tothom té veu, però ningú no té res a dir. El resultat és un paradís sense olor ni tacte, una utopia desinfectada on els humans —només quan moren i sense dret a triar— es converteixen en “Estats Virtuals Permanents”, ànimes en pausa que treballen en pro dels éssers corporis i s’hi comuniquen (sic). Si Huxley volia advertir-nos contra l’excés de plaer, i Orwell contra l’excés de vigilància, Sáez els passa a tots dos pel seu sedàs: el del sarcasme. El seu “Gran Germà” no castiga; t’ofereix wifi i et deixa publicar. La seva dictadura no és de por, sinó de conformisme. És la democràcia perfecta: ningú discrepa perquè La Xarxa ja pensa per tothom. I, per si quedava algun esperit crític, hi ha els influencers, autèntics profetes de la banalitat, repetint sentències com “sigues tu mateix” a una audiència que ja no sap ni qui és.

El protagonista, Josep(h) Duran, és un vell de cent quaranta-un anys que escriu les seves memòries a la residència. Pateix mals de cap i restrenyiment —els últims símptomes de la humanitat—, i recorda una guerra que potser no ha viscut. O potser sí. Al final sabrem que podria haver mort fa més d’un segle, i que tot aquest futur, tal vegada, no és més que el somni d’un soldat agonitzant a Fort Vaux, el 1917.

Entre els records del Josep(h) n’hi ha un que el va colpir: la Gran Aparició de Simatai, un episodi d’una ambigüitat brillant; una visió col·lectiva i sobrenatural que podria ser un fet recordat i deformat o, simplement, un instant repetit en el temps. És el primer toc d’atenció per al lector que el convida a dubtar de tot allò que creu haver entès, dins l’ambigüitat calculada del final.

Amb un estil que barreja filosofia i sarcasme, l’autor fa del pensament un acte de resistència. L’altra hipòtesi és una distopia que no crida, sinó que somriu —una crítica al món contemporani feta amb humor britànic, ironia bíblica i un cert plaer pervers pel detall grotesc. El llibre és ple de frases que podrien decorar una tassa de cafè, però Sáez les desactiva abans que es converteixin en consigna. Sap que tota veritat que cap en un post ja és mentida.

I aleshores arriba el final. El vell Josep(h) pregunta “qui guanyarà la guerra?”. El sistema respon: Questions not supported by the system. És el moment més humà de tot el llibre: el fracàs de la màquina davant del dubte. La tecnologia no pot processar la pregunta essencial: la que implica pèrdua, risc i sentit. En aquest error informàtic hi ha la victòria de la consciència.

Perquè, al capdavall, L’altra hipòtesi és això: una burla del nostre afany per viure sense morir, per pensar sense dubtar, per connectar sense tocar. Una novel·la intel·ligent, filosòfica i d’una mala llet deliciosa, que ens diu que potser l’única esperança que ens queda és continuar fent preguntes que el sistema no entén.

narrativa

Un desig final: que aquesta primera aposta de narrativa d’Eclecta Editorial, una nova firma lleidatana, trobi el seu camí amb encert i sort. Poques vegades un debut editorial s’estrena amb tanta ambició i lucidesa.