L’espia que no es va estimar

Un espia retirat i un país que s’acaba: amb aquests dos silencis comença Polonesa, la nova novel·la de Vicenç Villatoro, que converteix la intriga en introspecció i la mentida en matèria moral. La polonesa Heroica de Chopin hi ressona com un fil subterrani —ombra i llum— i articula el llibre com una banda sonora invisible: música de persistència, d’allò que sobreviu després de la derrota. Villatoro, com Chopin, no escriu per celebrar, sinó per resistir. Comença a Varsòvia, 1992. El mur ja ha caigut, la Unió Soviètica s’ha dissolt i, mentre a Barcelona l’arquer encén el peveter dels Jocs Olímpics, a l’est d’Europa s’encén una altra llum, més tèrbola. El contrast entre una ciutat que s’obre al món i una altra que es reconstrueix és una de les grans troballes simbòliques. L’espia israelià Saul Shalev, fill de jueus polonesos i agent del Mossad, és un desplaçat per la història, la geografia i la identitat: ja no sap a quin país –ni a quina veritat– pertany. Villatoro defuig l’espectacularitat: no hi ha persecucions ni gadgets, sinó un duel verbal i moral entre dos homes que arrosseguen fidelitats trencades. S’assembla més a le Carré o Greene que a l’espionatge adrenalínic: aquí importa menys qui enganya qui, que no pas què passa dins d’un home acostumat a fingir quan sospita que l’han enganyat a ell. Shalev és una metàfora del jo escindit, de l’individu que ha de fingir, que viu en la frontera entre la lleialtat i la mentida. La por de descobrir que la vida ha estat una tapadora emocional és el nus veritable del llibre.

Villatoro torna al seu territori natural: la memòria i la identitat. D’Un home que se’n va a La casa dels avis, ha explorat què recordem i què preferim no recordar. Aquí la memòria ja no és col·lectiva ni familiar, sinó privada i més trista: la d’un home que ha viscut entre ombres i que, un cop retirat, ja no sap distingir entre veritat i relat. L’espia no té descendència; no hi ha genealogies, només sospites. Polonesa és també una novel·la sobre la solitud moral de la modernitat i la necessitat d’explicar-nos per no desaparèixer.

És fàcil imaginar-ne la versió cinematogràfica europea: llums fredes, hotels impersonals, ciutats reconstruïdes i silencis que duren més que els diàlegs. Si cal una referència, El tercer home: boira moral i un home buscant veritats en una ciutat que ha après a dissimular-les. Hi ha pàgines d’una bellesa precisa –la neu, “la Varsòvia” que “s’ha refet, però no s’ha perdonat”– i moments de lucidesa dolorosa.

Novel·la

Hi ha algun però: el ritme és lent, a vegades massa cerebral; alguna escena sembla més un seminari que una trobada, i certes reflexions s’allarguen més del que admet la intensitat emocional. Villatoro escriu amb una elegància antiga, de vegades massa confiada en el poliment. El lector hi entra amb fascinació i en pot sortir amb una lleu distància, com qui assisteix a una conversa brillant però hermètica. Amb tot, és una de les seves novel·les més profundes. Torna la idea que la veritat no és un valor, sinó una construcció narrativa: una història que ens fem per suportar-nos. El protagonista no busca redempció, sinó sentit; és una novel·la més desenganyada, més madura, més europea. Un Villatoro en estat pur, que ja no escriu per respondre, sinó per resistir; una novel·la d’espies sense trets, on la intriga és moral, el perill és el record i la mentida pot ser supervivència. El títol ressona amb Polònia i amb Chopin –la polonesa que sona als títols de crèdit d’El gueto de Varsòvia–, melodia d’una bellesa serena que acompanya la idea més fonda del llibre: fins i tot en la derrota hi pot haver dignitat.