“Parleu-lo”
Òscar Andreu ha escrit un llibre petit, però no pas menor. Manual de defensa del català té només vuitanta pàgines, però diu una obvietat com si encara fos revolucionària: si volem que el català visqui, l’hem de parlar. No venerar-lo, no plorar-lo, no convertir-lo en una figureta delicada damunt del moble bo. Parlar-lo. A la fleca, al metge, al jutjat, al súper, al bar, a l’escola i davant d’aquella persona que et mira com si sentís arameu.
El llibre neix del monòleg Crida als ocells de colors llampants i això es nota per a bé. No té la solemnitat encarcarada d’alguns textos sobre la llengua, ni l’aire funerari de qui ja ha posat el català dins una urna sentimental. Andreu escriu com parla –o com dispara–: amb ritme, mala bava i exemples que fan riure fins que, dos segons després, ens deixen clavats. És monòleg, autobiografia lingüística i crida a l’acció. Tot amb aquella mala llet que, ben administrada, pot ser una forma superior de tendresa.
La tesi és clara: el català no necessita només adhesions emocionals, necessita ús. I aquí el llibre fa mal, perquè tots hi hem estat, en aquella escena ridícula de canviar de llengua abans que ens ho demanin, no fos cas que algú hagués de fer un esforç de tres segons. Andreu no exonera l’Estat, ni els jutges, ni les institucions, però tampoc ens deixa instal·lar en la butaca del “pobrets de nosaltres”. Si ha de ser viu, no pot quedar reservat als dinars de família.
La sobrecoberta juga fort: amaga un decàleg de defensa del català, com si el llibre vingués amb manaments per als qui encara necessiten instruccions abans d’obrir la boca. “Si nosaltres no el parlem, ningú el parlarà per nosaltres”, hi llegim. I també una bufetada magnífica: el bilingüisme social és una trampa dels qui exigeixen que siguis bilingüe perquè ells puguin continuar sent monolingües.
Una de les millors escenes és la trobada amb l’enyorada Carme Junyent, a qui dedica el llibre. Andreu explica que Junyent tenia prosopagnòsia, un trastorn que dificulta reconèixer les cares, però que davant d’una pregunta enorme –què podem fer per redreçar la situació d’amenaça que pateix la llengua?– va respondre només això: “Parleu-lo.” I ja està. La saviesa, quan és de veritat, sovint no necessita PowerPoint.
L’anècdota il·lumina una altra malaltia molt nostra, menys neurològica i molt més adquirida: una mena de prosopagnòsia lingüística que ens fa no reconèixer l’interlocutor com algú capaç d’entendre’ns, d’escoltar-nos o de fer l’esforç mínim que nosaltres fem constantment. No és respecte: sovint és mandra disfressada d’educació. I, de vegades, autoodi amb bones maneres.
Se li pot retreure que la recepta sembli massa senzilla. Parlar català sempre? Amb tothom? En tots els contextos? La realitat és plena de matisos, pors, cansaments i situacions estranyes que un decàleg no pot resoldre del tot. Però aquesta simplicitat també és la força del llibre. En temps de diagnòstics llarguíssims i excuses documentades, Andreu proposa una acció concreta, gratuïta i immediata: obrir la boca i no dimitir abans d’hora.
Assaig
Manual de defensa del català és breu, esmolat, divertit i gens innocent. No salvarà la llengua tot sol, però té una virtut preciosa: quan el tanques, costa una mica més canviar al castellà per automatisme. I això, en un país tan entrenat en la renúncia amable, ja és una petita revolució.