No us donarem les claus de casa

Fa uns anys, si algú et deia que admirava Viktor Orbán, almenys sabies que havies entrat en una conversa complicada. Ara hi ha qui té com a referent Trump o Milei, comparteix vídeos de TikTok sobre la decadència d’Occident i parla de “sentit comú” mentre consulta una teoria de la conspiració al mòbil. Els temps canvien.

Extrema dreta. Què ens hi juguem?, de Jordi Corominas i Joan Albert Vicens, arriba just en aquest moment incòmode en què encara discutim si el fum és fruit d’un incendi o una boira una mica espessa. Mentrestant, l’extrema dreta avança, somriu, fa vídeos curts i diu que només defensa la gent normal. La gent normal, ja se sap, acostuma a ser aquella que pensa exactament com qui pronuncia la frase.

El llibre no és amable amb les dretes radicals, però tampoc cau en l’esbroncada confortable. Això és precisament el que el fa interessant. Corominas i Vicens, professors, doctors en filosofia i amics des de la infància, no tracten els votants de l’extrema dreta com una epidèmia moral. Ens diuen: si aquests discursos sedueixen tanta gent, potser no n’hi ha prou amb aixecar el dit i dir “feixista” amb cara d’haver llegit molt.

L’assaig entra en els grans camps de batalla de la dreta radical: immigració, identitat, sobirania, islamofòbia, feminisme, ecologisme, llibertat d’expressió i una suposada guerra contra les elits, que sovint acaba beneficiant unes elits encara més fortes, més opaques i menys simpàtiques. Perquè aquí hi ha una de les grans trampes: prometre protegir “el poble” mentre es desmunten serveis públics, es debiliten contrapoders i es converteix la democràcia en una closca amb urnes, banderes i molta testosterona discursiva.

El llibre té una virtut rara: escolta el malestar sense comprar-ne les respostes. Reconeix que hi ha pors reals, barris empobrits, lloguers impossibles, inseguretats materials, solitud política i una sensació d’abandonament que –ep!– els partits tradicionals menystenen massa sovint. Però també recorda que una cosa és entendre la ràbia i una altra molt diferent és lliurar-li les claus de casa.

Corominas i Vicens insisteixen en una idea central: l’extrema dreta actual no necessita desfilar amb botes ni treure els tancs al carrer. És més moderna, més eficient i, si es vol, més educadeta. Arriba per les urnes i, un cop dins, afebleix jutges, mitjans, universitats, drets de les minories i espais de dissidència. No trenca la democràcia d’un cop; la va aprimant. Com qui diu que només farà règim i acaba deixant-la en pell i ossos.

L’assaig té més voluntat d’eina cívica que de floritura literària. Però potser ara mateix necessitem més eines que ornaments. Sobretot perquè una part del debat públic s’ha convertit en una competició de consignes on guanya qui crida més fort, menteix més de pressa o troba abans un culpable amb accent marroquí.

Assaig

La gran pregunta del títol no és retòrica. Què ens hi juguem? Ens hi juguem la capacitat de parlar sense simplificar-ho tot fins a l’absurd. Ens hi juguem la democràcia liberal, que és imperfecta, lenta i sovint desesperant, però continua sent força millor que deixar-la en mans dels que prometen salvar-la a cops de motoserra. I ens hi juguem, sobretot, no badar mentre el fum puja. Que després sempre hi ha algú que diu que no es podia saber. I això, francament, ja fa mandra.