SEGRE

Creado:

Actualizado:

Manuel Vilas diu que Zeta sona als Sex Pistols i que la seva obra posterior sona a Leonard Cohen. La comparació és tan bona que gairebé ens podríem estalviar la ressenya. Però no ho farem, perquè Zeta mereix una mica de soroll. Aquell Vilas era, en paraules seves, “absolutament irreverent”: punk, iconoclasta i amb ganes de fer saltar pels aires les bones maneres literàries.

Páginas de Espuma recupera ara el Zeta publicat el 2002 i hi incorpora, corregida i rebatejada com Gentes de Zeta, la continuació que el 2004 va aparèixer amb el títol de Magia. Vilas prefereix parlar de recuperació i no de reedició, i s’entén: aquest llibre semblava haver caigut per una claveguera editorial.

En els relats de Vilas Saragossa és Zeta, però també podria ser qualsevol ciutat espanyola a la qual algú hagués decidit castigar amb blocs de pisos horrorosos, polígons, hospitals depriments i finestres que donen a un fanal. Vilas ja havia descobert una cosa terrible: la lletjor no és innocent. Si obligues algú a viure envoltat de coses lletges, alguna cosa se li acaba espatllant també per dins. D’aquí la seva reivindicació, sorprenentment política, de la bellesa com un dret.

Però sota tota aquesta ferralla urbana hi ha una tristesa considerable. Zeta és, sobretot, un llibre de gent sola. Gent tan sola que parla amb la nevera, amb els objectes o amb els morts. Vilas escrivia sobre la solitud no volguda abans que li poséssim aquesta etiqueta tan ordenada i administrativa. Ell mateix admet que és un dels seus temes obsessius: perquè la solitud, diu, “no té remei”.

Entre els morts n’hi ha un que importa especialment: el pare. Vilas insisteix que Zeta no és l’embrió dels llibres que vindrien després, però quan apareix aquest pare absent, fantasmal, que ja no tornarà encara que soni el telèfon, reconeix que allí s’estava formant l’escriptor d’Ordesa. I sabem què va passar més tard: Ordesa va arribar el 2018, es va traduir a més de vint llengües i va obtenir el Premi Femina; Alegría va ser finalista del Planeta i Nosotros va guanyar el Nadal el 2023.

Mentrestant, per Zeta circulen vampirs, gossos que parlen, electrodomèstics amb vida interior, treballadors, perdedors, pobres i desesperats. Entre tots hi ha Golo, el gos que parla, perquè a Zeta els perdedors tenen una cosa que els guanyadors no poden comprar ni amb un Audi: seducció. I un Déu que tampoc no sembla haver vingut a consolar ningú. Vilas el defineix magníficament: “un Déu macarra”. Un Déu violent, blasfem, gens bondadós i, per acabar-ho d’adobar, amb sentit de l’humor.

Zeta és brut, excessiu, corrosiu, grotesc, tendre quan menys t’ho esperes i divertidíssim quan probablement no tocaria riure. No vol caure bé. Vol agafar el lector per la solapa i sacsejar-lo una estona. I això, més de vint anys després, continua sent una magnífica notícia.

relats

Perdoneu si aquesta ressenya ha quedat una mica macarra. Jo havia començat sent una persona prou correcta. Però he llegit Zeta i m’hi he tornat. Els Sex Pistols fan aquestes coses.

tracking