Felicitats, amics; cada dia que passa sou més bons

Alba Ventura cada dia toca millor. Extreu del piano una gran qualitat de so a partir de la relaxació amb què s’enfronta als fortes, en què l’energia no la treu de colpejar fort les tecles sinó d’atacar-les des de la distància, projectant tot el cos. Passa del forte al piano en una mateixa nota, una cosa molt difícil amb un piano perquè és un instrument percussiu, i ho fa amb una gran tècnica de pedal que li permet mantenir vives les notes. 

Ventura té poder i refinament. El seu contacte amb el teclat, en què es diria que els dits estan enganxats a les tecles, és perfecte; el seu control del pes, enlluernador; la seva paleta sonora, al·lèrgica a l’amanerament. Ventura va ser la millor de l’espectacle amb què ICG va celebrar divendres en una Llotja abarrotada i eufòrica els deu anys de concerts que organitza aquesta empresa cada setembre amb l’OJC. 

Tot l’espectacle va ser exageradament bo, començant per un repertori intensíssim en què passaven coses cada segon. Ventura va tocar el concert de Clara Wieck, una dona en qui Goethe veia la potència creadora de cinc homes, i veia bé a no ser que fossin el seu estimat Schumann o el seu enamorat Brahms. Abans vam sentir l’Obertura Tràgica de Brahms, la germana trista de l’Acadèmica. Trista i millor, més substanciosa i profunda ja desde l’inici, amb unes exclamacions d’acords de tota l’orquestra seguides d’un desassossegant ritme de marxa, com si fos una desfilada d’infelicitats marca de la casa. 

Va seguir el concert de Wieck, en què va destacar la màgia de la meravellosa cançó sense paraules que és el segon moviment, cantat amb enorme classe primer per Ventura al piano i després al cello per un magnífic Xavier Roig, acompanyat per la pianista com si fos una deessa ballarina. 

I va finalitzar amb la potentíssima quarta simfonia de Schumann, una obra que compta amb una esborronadora transició del tercer al quart moviment que sembla contenir tot Wagner. Aquí els vents —sobretot els metalls— no es limiten a acolorir la corda, com en una simfonia de Mozart; treballen frenèticament i acaben extenuats. 

Hi va haver tres artistes que van ballar de forma elegantíssima i potser també excessiva, cosa que va poder comportar una saturació d’informació. Els músics segur que ni els van veure: tal era la feina a què obliga un repertori tan intens, que van tocar a més a més col·locats molt enrere a l’escenari per deixar espai als ballarins, la qual cosa, amb una acústica tan seca com la de la Llotja, en què el so puja per la pinta de la caixa escènica i no torna, va obligar els músics a augmentar molt la dinàmica, cosa difícil en un repertori tan dens. Potser es va perdre una mica l’excel·lent solo de la concertino Ariadna Padró al segon moviment de la simfonia, però l’OJC va superar el repte de manera admirable. Felicitats, amics; cada dia sou millors.