Guerrers de boca
La guerra és el pitjor fracàs de la humanitat. Ens converteix en la pitjor versió dels éssers vius, ja que no hi ha bèstia ni ase que mati i es faci matar com ho fem els humans. Estic horroritzat per les guerres que patim en el segle en què no haurien de ser possibles i per la hipocresia partidista d’uns i altres. Horroritzat per la fallida de totes les institucions que haurien d’impedir els règims totalitaris i l’escalada armamentista. Horroritzat per la hipocresia d’aquells que diuen defensar un dret internacional, que no existeix més enllà del paper. Aquells que obliden que Espanya ha esclafat aquest dret dels catalans amb discriminació política, persecució cultural, repressió física, espoli econòmic i exili polític, més enllà de bones i falses paraules. Horroritzat per unes institucions que només assoleixen el seu objectiu al sobrepassar pressupostos estratosfèrics en burocràcia i aparença. Horroritzat per la manipulació informativa en una batalla mediàtica per guanyar la guerra de l’opinió pública, que sempre estarà a favor del no a la guerra, mentre aquesta la facin uns altres en defensa dels interessos de tots com a Ucraïna. Escolto en els mitjans públics uns llenguatges que qualifiquen els mateixos agressors d’un bàndol o l’altre, de víctimes o botxins, quan tots són assassins. En aquest context l’infant li pregunta al pare: “Si matem tots els dolents quedarem només els bons?” El pare entristit respon: “Només quedarem els assassins.” En el fracàs de tot això, el negoci és ser més fort o més bèstia que el competidor. El negoci és vendre protecció i seguretat, malgastant en armes tot allò que necessitem per a la societat del benestar. Bescanviem el millor que tenim per protecció de les màfies del crim organitzat, convertint-nos en els seus servidors i esclaus. A Gaza han mort més de 200.000 persones, assassinades pels que premem el gallet i pels que els posen en primera fila mostrant-los al món com a víctimes, en la promesa d’un martiri que els farà lliures. Tot i destruir el país i matar-los per milers, segueixen armats fins a les dents, matant-se entre ells i amenaçant de cremar vius dones i infants del Kibutz veí. On era el dret internacional quan l’Iran el vulnerava matant, espoliant i exiliant una majoria del seu poble?
