No ha de ser pitjor

Feresa és una d’aquestes paraules que resta adormida en el cementiri de les paraules oblidades. Ha estat substituïda per la por, més curta, més fàcil, més invisible i omnipresent, en una societat que ha fet d’aquesta, dogma de vida. Una part de l’espectre polític, sense ideals ni principis, l’administren amb el mestratge de segles d’experiència en el poder de la falsa república i la menyspreable cort del rei. El govern, que no governa en les solucions, sinó en el repartiment de la pernada del vot captiu, ha oblidat que els cabdals no són il·limitats i provenen d’una població exhausta en l’esforç, maltractada amb el servei, traïda en el tracte i frustrada en els objectius. Quan se’ls enxampa en el robatori organitzat del partit convertit en banda, assenyalen l’altre lladre i asseguren amb flegma espanyola que l’altre és pitjor. Essent iguals, no enganyen ningú més enllà de l’art en l’ús i abús de la dissimulació, l’engany i la porada. Els ensenyants ens han mostrat el camí. La por és mala consellera. Varen plantar cara a la imposició que els condemnava a la inutilitat. Es varen plantar en front d’uns sindicats que es prestaren esquirols voluntaris per una misèria i miserable torna. Varen plantar cara, fins i tot, als seus representants en la resistència, quan aquests acceptaren, per cansament i curta volada, una proposta que els convertia en tan, tan pobres, que només tindrien diners. La majoria, varen optar per la dignitat i, mesos després, el “No Informe PISA” ens demostra que tenien raó. El Mal Govern va utilitzar, amb desvergonyiment tot l’aparell propagandístic i institucional per posar en contra dels ensenyants les famílies, però aquestes majoritàriament varen entendre que qui maltracta els mestres, maltracta els fills. Fins i tot, en plena vaga varen descobrir i patir la brigada política social dels mossos. El problema “tècnic” atribuint la culpa, una altra vegada, als treballadors del departament, és un greu problema i gens tècnic, ja que, si en una mostra hi ha un 20% d’alumnes que han de ser exclosos, no puc ni imaginar el que passa en les escoles de màxima tensió. El mirall brut i escardat dels nostres carrers és reflecteix a les escoles i el nostre futur no ho mereix, no ho ha de patir, ho hem d’impedir.