Temps de hèires
Es prumèri heireds de tardor m’acovardissen. Son coma es prumères calors dera primauera. Que mos agacen. Mès aguestes geladiues, que pienten es prats de blanc en hons dera val, son simptòma dera sason dilhèu mès beròia. Era tardor tot ac purifique: eth paisatge, eth cèu e er anma. Era tardor ei ua sason distingida, en comparança damb era vulgaritat der ostiu. Aguest enlordís er ambient, damb es sues calors e un solei imperant, qu’embromen paisatge e enteniment e exciten es baishes passions. Tot e qu’aguestes perviuen mès enlà, en ua epòca d’emotivitat a flor de pèth, era ment s’esclarís ena tardor mentre eth solei va de baisha, e era lum –quina lum!– soslinhe eth perfil dera montanha, damb ombres pregones que dan prigondor ath nòste pensament, ara nòsta guardada sus es causes dera vida, era natura e era cultura. Non ei casuau qu’es hèires de tardor sauven eth vestigi deth bestiar baishat dera montanha.
Tot va de baisha, pr’amor que tot se premanís tà reviscolar-se. Ena hèira mos retrobam es residents dera Val, dempús dera masèga der ostiu, mentre recuperam era ròba d’abric: un nau tricòt, ua naua muda, un nau interior tà un nau exterior. E entar esperit inquiet, mès viu e atent, vam tara grana vila qu’acuelh d’autes hèires autant de besonh. En Barcelona, a lòc, en passeg de Gràcia, era hèira deth libre d’ocasion, antic e modèrn, mentre en Madrid trobam era hèira de tardor deth libre vielh e antic, plaçada en passeg de Recoletos.
Tostemp i descurbim bèth tresaur de bèra vielha edicion, de hèt non tan antiga, mès qu’ara ei dificila d’aquerir, coma eth gran roman d’Antonhy Burgess Poders terrenaus, de lèu mil planes, que crompi en Barcelona, e ua de ben cuerta, Roma sense Papa, d’un escrivan mens coneishut, aperat Guido Morselli, d’un estil exquisit, que crompi en Madrid. Andues damb transhons vaticans, per cèrt, sense dar-me’n compde. Mentre era natura semble retirar-se, era cultura se neurís d’un esperit mès clarivident.
