SEGRE

Creado:

Actualizado:

Confirmada la destinació de Xavier Salinas com a bisbe auxiliar de València, després de ser desproveït de la mitra de Mallorca, arran d’allò que els diaris descriuen com un “afer sentimental”. De ben segur que tan bon punt arribi a les ribes del Túria, el seu nou cap, l’arquebisbe Cañizares, amb fama de carca i moralista estricte, etzibarà una admonició severa al presumpte pecador –deixem-ho en presumpte, perquè l’home no ha reconegut en cap moment la falta de què se l’acusa–, en la línia de la pastoral publicada el 1820 pel prelat ilerdense Simón de Rentería –amb aquest nom, fa uns anys l’hauríem pres per un etarra– en què comminava els religiosos de la seva diòcesi a abandonar determinades conductes poc edificants, com mantenir amb les dones “unas amistades más propias de jóvenes libertinos que de Sagrados Ministros”. I bé, ja que en el pecat –presumpte– portarà la penitència, monsenyor Salinas es veurà impel·lit en el seu exili valencià a trobar consol en alguna bona paella i a ofegar les penes en orxata –o, millor, en aigua de València, que incorpora al suc de taronja cava, vodka i ginebra–. Un exili relatiu, perquè qui va ser administrador apostòlic de Lleida el 2007 i el 2008 és natural de la ciutat fallera, circumstància que tal vegada explicaria, o si més no atenuaria, una certa laxitud en la interpretació del sisè manament, tenint en compte la màxima popular que se sol sentir per allà baix: “Dels pecats del piu, Nostre Senyor se’n riu.” I la seva adaptació femenina: “Els pecats de la xona, la Mare de Déu els perdona.” Aquesta segona, amb una variant fructícola: “Els pecats de la figa, Nostre Senyor no els castiga.” Mentrestant, la seva fins fa poc secretària i amiga íntima, una senyora de l’alta societat de Palma anomenada Sònia, que el solia visitar cada nit al palau episcopal –cal ser comprensiu: quanta soledat, en aquell casalot– i amb qui es va intercanviar els anells, coneguda a tota l’illa de la calma amb el suggestiu i més aviat morbós motiu de “la nòvia del bisbe”, quedarà sens dubte assenyalada per sempre, una mena de Regenta o Madame Bovary balear, elevada a la categoria potencial d’heroïna literària. Quina novel·la no n’hauria tret, de tot aquest embolic de faldilles i sotanes, el gran Llorenç Villalonga, potser no tant en el registre melangiós de Bearn com en el més irònic i irreverent de Mort de dama.

tracking