SEGRE

Creado:

Actualizado:

No recordo quasi res de tot allò que van intentar ensenyar-me a la facultat de Dret a Barcelona, on vaig perdre cinc anys per error (l’error no va ser Barcelona, l’error va ser Dret, una carrera que no em va engrescar mai: el notable de mitjana final i les quatre assignatures amb matrícula d’honor no parlen bé de mi sinó malament de la universitat, com ironitzava un personatge de Vargas Llosa), però sí que almenys recordo que solia acudir a les aules, no pas com el diputat Casado, vicesecretari de comunicació del PP que per la seva barreja de superficialitat i arrogància també podria militar a Cs, el qual ha confessat que ni tan sols té present si assistia a les classes d’aquella tómbola de màsters que ha resultat ser la Rey Juan Carlos de Madrid (a un centre docent denominat així no se m’hauria ocorregut d’acostar-m’hi, ni compto que m’haguessin admès entre el seu selecte alumnat).

És clar que no retenim a la memòria tota la matèria cursada. Per exemple, la filosofia bàsica apresa quan feia COU a l’institut lleidatà que poc després es diria Màrius Torres, amb un professor fantàstic de qui em sap greu haver oblidat el nom. Llegir Al mateix riu d’Heràclit, de Pep Coll, m’ha incitat a refrescar alguns d’aquells coneixements rovellats, com la diferència entre sil·logisme i sofisma. Mentre que el primer mètode lògic, creat per Aristòtil, consisteix a deduir una conclusió de dues premisses, el segon, ordit per Protàgores, no és sinó un raonament dialèctic trampós. Reprenc el cas pràctic comentat aquí dies enrere. Sofista és la declaració ministerial que a Espanya no hi ha presos polítics perquè Espanya és una democràcia. Sil·logisme és contraargumentar que a Espanya existeixen, en efecte, presos polítics, ergo Espanya...

La magnífica novel·la de Coll no ens familiaritza només amb diverses nocions filosòfiques de l’antigor. També s’hi descriuen grans batalles de l’època contra els perses: Platea, Marató, Salamina... Els grecs les guanyaven perquè tenien l’astúcia de no plantejar-les a camp obert, conscients del poder superior de l’exèrcit de Cir. Un cop constatat que no podien batre’l cara a cara, es replegaven a esperar sense presses el moment idoni per atacar per sorpresa, aprofitant l’excés de confiança de l’enemic. Una lliçó històrica aplicable a l’actualitat política catalana: Aristòtil o Protàgores? Junqueras o Puigdemont?

tracking