SEGRE

Creado:

Actualizado:

A

l canal TCM veig el documental The last Blockbuster, sobre l’única franquícia supervivent de la cadena de videoclubs fundada el 1985 a Dallas (Texas), de les 9.094 que n’havien arribat a existir arreu del món, inclosa una aquí a Lleida. Aquell últim vestigi del gran negoci multinacional de lloguer de cintes VHS i, més tard, discos DVD, es troba a la localitat de Bend (Oregon), convertit en una atracció mediàtica i turística, receptora de donacions de nostàlgics que han permès que el singular comerç es mantingui operatiu malgrat que l’empresa va fer fallida el 2010, víctima d’internet i la televisió per cable.

El lleidatà, de Blockbuster, va funcionar cap a finals dels noranta (potser m’equivoco, els anys passen volant), quan la companyia havia emprès l’expansió internacional i se n’inaugurava un cada 17 hores, segons afirma la veu en off del programa. Estava situat al passeig de Ronda, a tocar del bingo Llista Blava, prop de casa. Just davant per davant acabava d’entrar en servei un Burger King, que tampoc va durar gaire, i jo vaig aprofitar l’avinentesa per treure aquí mateix un paper fent notar l’americanització d’aquell tros de ciutat (sort que el veí Pryca, que aleshores ja es devia dir Carrefour, és de capital francès, perquè en cas de tractar-se d’un altre negoci yankee, l’hotel que alberga el mateix edifici, en comptes de Pirineos potser s’anomenaria Rocky Mountains o Apalatxes).

. Tinc molt presents els colors corporatius blau i groc dominants al local –modern, endreçat, lluminós–, que visitava sovint (potser encara trobaria en algun calaix el carnet de soci), on també venien refrescos, caramels, snacks i gelats Haagen-Dazs, així com les enormes pantalles de paret que projectaven tràilers tota l’estona, entremig de llargues rengleres d’expositors plens d’estoigs de plàstic amb les corresponents caràtules: aquell inoblidable sorollet de la capsa a l’obrir-se o tancar-se, com una magdalena proustiana evocadora de records... Em veig un divendres al vespre amb la meva filla Júlia, encara una nena, buscant entre les rastelleres de novetats algun títol de la secció infantil per mirar-lo junts el cap de setmana. En un racó discret, que de vegades observava de reüll però en què no vaig gosar entrar mai, una nodrida presència d’allò que ara de.

signen amb l’eufemisme cinema per a adults i abans pel·lícules verdes.

tracking