SEGRE

Creado:

Actualizado:

Per raons diguem-ne sentimentals, darrerament vaig bastant a Ulldemolins. Un dels últims cops coincidint amb la festa de la truita amb suc, el plat típic local, instaurada fa tot just quaranta anys. Jo que quasi que ja no poso els peus al meu poble, Arbeca, ara resulta que viatjo sovint a un poble més petit, conduint una hora des de Lleida per carreteres entortolligades, fora ja –ni que sigui per poc– de la província, el primer municipi del Priorat baixant de les Crestes de la Llena.

Un cens oficial de 400 veïns, que es duplica per vacances, però encara amb força vida, tot i la precarietat econòmica pròpia de l’agricultura en un accidentat terme de secà i l’absència d’indústria, agreujada per l’ancestral aïllament geogràfic que obliga a tramuntar dos ports per arribar a Reus, centre urbà de referència, més avinent que la capital de comarca, Falset. Malgrat tants inconvenients, disposa de dos o tres comerços, l’agrobotiga de la Cooperativa del Camp, un bar, una pastisseria excel·lent –Pepi–, un parell de restaurants, un càmping als afores, la tradicional fonda Toldrà que cada dia ofereix truita amb suc al menú, farmàcia, caixer automàtic, penya blau-grana amb una sala per veure els partits per televisió, oficina de turisme i capellà. Sí, el simpàtic octogenari de barba blanca, amant de la pintura bizantina amb què va decorar per dins el santuari del Loreto i poeta amb diversos llibrets publicats, que ja vaig explicar que un matí vam trobar-nos cara a cara a l’estret carrer Major, cadascú al volant del seu cotxe, i li vaig etzibar, abaixant la finestreta i estrafent l’evangeli segons sant Mateu: “Mossèn, és més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que no pas tots dos alhora per aquí.” Després de somriure i afegir: “O bé que un ric entri al regne de Déu”, va fer marxa enrere per deixar-me avançar. Al capdavall, ell tenia més pressa: en vint minuts havia de dir missa a Prades.

La truita amb suc és una truita d’espinacs i fesols coberta de salsa romesco. Al fulletó amb la recepta que repartien a la festa hi figurava un dialectalisme que no havia sentit mai: morfir. Es parla de “morfir els espinacs” en el sentit de masegar-los, fins a cert punt equivalent a fènyer o funyir la massa de pa (uns altres dos verbs preciosos, de ressò medieval, em temo que també en perill d’extinció, però que almenys surten al diccionari).

tracking