SEGRE

Creado:

Actualizado:

Sortia d’una reunió a l’ajuntament de Tàrrega i em va fer pena veure tancada, allà a la vora, dins del porxo més pròxim a l’edifici del segle XVII que alberga el consistori, la botiga Esqué, sota el rètol de La casa de les joguines. Alguna vegada hi treia el cap, més per tafaneria que amb intenció real de comprar res en concret, perquè el seu interior bigarrat em subjugava, i bastant més sovint m’embadalia enfront del doble aparador, a cada banda de porta, com si encara visqués innocentment instal·lat en aquells dies clars i blaus de la infantesa, quan qualsevol joguina em feia somiar (ara ja quasi només els trens elèctrics). Creia que l’emblemàtic comerç havia abaixat feia poc la verda persiana metàl·lica per la jubilació de l’amo.

Ignorava que estigués malalt i el cas és que l’endemà mateix llegia aquí al diari la notícia de la seva mort. Potser en el moment de passar-hi a prop, la vigília, i dedicar un nostàlgic homenatge íntim al més que centenari establiment, fundat en 1913, l’home estava agonitzant. Una possible coincidència que m’esgarrifa només de pensar-hi.

Es deia Pere Esqué Pané, tenia 70 anys, tercera generació al capdavant del negoci. Descansi en pau i gràcies en nom de la canalla –per edat estricta o d’esperit– de la ciutat, la comarca i més enllà. Mentrestant, si hagués alçat els ulls enlaire, a més de l’ànima de l’entranyable botiguer pujant al cel, potser hauria pogut afigurar, acotxats sobre l’absis de la veïna església de Santa Maria de l’Alba, just al cantó contrari de la monumental plaça Major, els operaris del casc groc en plena feina de renovació de la coberta d’aquella part del temple, unes obres que segons informa també Laia Pedrós, corresponsal a l’Urgell de SEGRE, es prolongaran fins a meitat de mes.

De ben segur que la visió dels intrèpids treballadors retirant i substituint les teules malmeses m’hauria fet evocar l’anècdota d’aquell exhibicionista de l’alpinisme urbà que, amb motiu de la festa major targarina, s’havia compromès a enfilar-se al campanar per la cara est, que arrenca des de baix al carrer, i saltar després d’un bot al mig de la plaça. Arribat el dia, i amb tots els voltants plens de gent, quan l’escalador ja era dalt de tot, no es va veure amb cor de llençar-se de tan amunt i, davant les agres protestes i amenaces dels congregats, decidia fugir corrents per les teulades.

tracking