Festa, alegria, il·lusió

Vigília, avui, de la Mare de Déu d’Agost, una data que concentra bona part de les festes majors de Catalunya, inclosa la d’Arbeca, en què per circumstàncies diverses fa molts anys que no puc participar, però en conservo bons records amarats de tendresa i nostàlgia, a banda de la constatació sorprenent del temps transcorregut en tan sols cloure i obrir els ulls: de cadell amb ganes de menjar-se el món a venerable pensionista resignat a la idea que el món sempre se’ns acaba cruspint, com acostuma a ser llei de vida, sobre la qual ja ens advertien els padrins, tot i que vistes les coses ho van fer massa poc.

Festes majors que suposen revitalitzar per una jornada, dues o potser tres (fins i tot quatre, afegint el “dia del gos”, que ignoro si encara es respecta) molts pobles d’aquestes comarques rurals tan somnolentes, abaltides i letàrgiques la resta de l’any, gràcies al retorn esporàdic d’antics veïns que els han anat abandonant. Algunes, en llogarets remots o quasi buits, on la voluntat de persistir col·lectiva s’imposa almenys per unes hores a la fatídica i em temo que irreversible decrepitud. Penso sobretot en certs vilatges apartats del Pirineu, quatre cases encara habitades però que en una ocasió tan especial, i per desgràcia puntual, recuperen població, soroll i vitalitat, com si no haguessin patit mai tres quarts de segle d’un procés inexorable i dramàtic de despoblament.

Dissabte passat, a Bell-lloc, al tercer concert a la fresca del festival Bell-folk, vam poder sentir les cançons de caire antropològic de La Sonsoni, un duet oriünd del Baridà, entre l’Alt Urgell i la Cerdanya. Josep Lizandre, de Músser, a l’acordió diatònic i una espècie de bombo que percudeix amb els peus, a més de vocalista, i Elies Porter, de Bar, al violí, que fa ja quasi tres dècades que interpreten temes propis inspirats en la tradició musical muntanyenca, retien homenatge als acordionistes que amenitzaven, sovint en solitari, les sessions de ball a les festes grosses o xiques d’aquells nuclis mig perduts: “Estevet, fas moure a tothom l’esquelet, / portaves amb l’acordió / festa, alegria, il·lusió”. Es referien a l’Esteve Obach, conegut com a “Estevet boig”, que aquests seus dignes hereus, no pas en follia sinó en vocació festiva i esperit de país, fan extensiu a d’altres virtuosos de l’instrument de manxa i botons que enumeraré diumenge.