Carnaval tot l’any

Reviure les festes majors d’antany en petites localitats pirinenques, com feia dijous aquí, a propòsit de la cançó Estevet del duo La Sonsoni, que va actuar la setmana passada a Bell-lloc, em porta inevitablement a l’evocació aproximada (no tinc el llibre a mà i escric de memòria, vull dir que potser falsejo detalls concrets, però no l’aire general de l’escena) d’aquell poètic fragment de Viatge al Pirineu de Lleida, aparegut en 1958, en què Josep Maria Espinàs rememora el ball de la festa major de dos estius abans a la Guingueta d’Àneu: poques parelles dansant vora la carretera, amb més entusiasme que gràcia, al ritme d’uns músics desganats, sota la llum tènue d’una trista bombeta que el vent balanceja.

Resulta que l’Estevet en qüestió era el llegendari Esteve Obach, àlies Estevet lo boig, home-orquestra que tot sol o bé acompanyat ocasionalment d’un col·lega (tant en un cas com en l’altre amb el nom pompós de Conjunt Alegria imprès, en català, al bombo de la bateria aleshores denominada jazz-band) recorria els poblets de muntanya per amenitzar-ne les festes locals, caminant o a bord del camió de la llet, més tard en el seu propi Citröen Dos Cavalls, un cigarret sempre als llavis i el mocador de farcell a l’esquena. Algun dels èxits més aplaudits del seu repertori no superarien el llindar de la correcció política actual, com el titulat Mundo ye-yé: “Las chicas de hoy no son muy femeninas / pues siguen las costumbres masculinas. / En su casa nunca están, / fumando rubio van, /vestidas de muchacho las verán. / Las chicas van luciendo la melena / y el pantalón modela bien sus piernas. / No hay forma de saber / si es hombre o mujer, / ¿quién sabe de qué carne es el pastel?”. La lletra, prou ben rimada, acabava queixant-se que ara tot l’any era carnaval i que vivint a cent per hora “pronto vamos a descarrilar”.

Mentre el Josep i l’Elies estaven cantant, en una pantalla apareixien les fotos d’altres estevets que amb el seu acordió diatònic feien ballar el jovent dels veïnats més recòndits: Esteve Sastre, Ponet d’Ansovell, Ferrer d’Arànser, Francesc Farràs, Pere Millà, Lluís de la Costa, Josep Planes, el Mitja Armilla, el Bigotis, Fiter de Canilles, Comare de Toloriu, Dimàs d’Erta, Josep Augué, els Ferrer de Tuixén, Pere Blanc, Fonso de Lliurona... A tots ells, i alguns que no vaig tenir temps d’apuntar, agraïment i homenatge.