Sex(agenaris)

La noia menuda i morena, amb pinta de sud-americana, no se n’acaba de sortir amb el parquímetre de l’avinguda del Segre. Quan porta ja un parell de minuts insistint amb unes monedes que la màquina es resisteix a empassar-se, com que reconec no ser un sant Job quant a prendre’m certes coses amb calma, o si ho prefereixen amb resignació cristiana, ni molt menys budista, començo a posar-me nerviós, perquè si alguna cosa em sap greu és fer tard a una cita, encara que sigui en principi tan poc glamurosa o romàntica –ja em perdonaràs, Màxim– com l’esmorzar setmanal amb un antic company de feina, i, no obstant això, amic, a la Nova Pastera del carrer General Brito, que Déu l’hagi perdonat, no vull dir ara a l’amic batarrenc (curiós gentilici dels veïns d’Albatàrrec) sinó al militar portuguès al servei de les tropes d’ocupació espanyoles que dona nom a la travessia de la rambla Fernando VII (un nomenclàtor urbà passat pel sedàs democràtic, ja ho veuen).

El cas és que davant les meves primeres i encara tímides mostres de pressa mal continguda, la mossa dels euros a la mà es gira i, entre desafiant i condescendent, m’etziba un “¡Paciencia, abuelo!” que em deixa corprès i esmaperdut. No m’hauria fet tant mal que m’arrenquessin de viu en viu l’únic queixal del seny que de moment m’ha sortit. Una commoció sense pal·liatius, capaç de descol·locar-me tant com mesos enrere aquell jove que es va aixecar en un autobús barceloní per cedir-me el seient. No recordava una experiència tan dolorosa en aquest sentit des que una targarina de bon veure que als meus trenta anys justos pretenia seduir al Big-Ben em va tractar de vostè.

Veient que no em refeia de l’impacte, el Màxim intentava consolar-me, debades. No m’ho podia treure del cap: “¡Paciencia, abuelo!” La mare que... Això mateix: la mare de la ciència. Però si jo no tinc nets, havia estat a punt de protestar, davant d’una tan cruel demostració d’edatisme. Què coi s’havia cregut, la descarada! Si conec sexagenàries que fan més goig que aquella presumpta balladora de reggaeton. Què diantre sap ella, de la vida! De la vida madura. De la vida íntima de les panteres grises, que és com en alguns països designen els membres del moviment reivindicatiu dels drets de les persones jubilades. Panteres que encara fan el salt del tigre. Que cap cadell irrespectuós no es confongui: com més padrins, més endins.