Barbut, barbat, barbíger

Festivitat del màrtir Vicenç. Segons el santoral catòlic, que alguns tan pietosos que aplaudeixen genocidis en terra d’infidels voldrien imposar de nou a foc roent, convençuts que l’alternativa són els santons musulmans, comiat de la “setmana dels barbuts”, de fet, setmana i mitja, que inclou celebracions rituals consecutives per diversos pares de l’església representats en talles, frescos i retaules amb les galtes cobertes de pèl, sobretot l’ermità Pau i l’abat Maur, tots dos el 15 de gener, i el 17 aquell Antoni que malgrat la porcina companyia ostentava idèntic rang dins l’escalafó clerical. Precedint o succeint al calendari litúrgic els dos màxims protagonistes setmanals, la tradició ha anat ampliant el referit període de rigoroses temperatures hivernals i abundoses pilositats facials, estirant-lo per davant al dia 12, sant Elred, quan “arriba el fred”, o un altre venerable titular d’abadia com sant Hilari l’endemà, sant Efisi de Sardenya i sant Bonet (nom redundant, predestinat a la santedat) el mateix 15, i per darrere el 19 sant Canut –salut i força!–, fins al 21, sant Fructuós, i l’al·ludit Vicenç, avui. L’únic imberbe del sacre panteó d’aquestes dates és Sebastià, recordat el 20 a través d’una representació iconogràfica més sensible, delicada, quasi femenina, amb motiu patró oficiós del gai saber, les fletxes romanes clavades al seu tors fornit d’antic guàrdia imperial, tan nu que si no hagués sucumbit a les ferides hauria mort de pulmonia: “Setmana dels barbuts, setmana d’esternuts.”

Jo que no em tinc pas per un sant baró, aquests dies m’he deixat barba, a fi de dissimular els efectes cutanis d’un herpes sota la boca manifestat en crostes de leprós. N’havia lluït de jove, per fer-me el revolucionari i l’interessant. Ara ja no cal ni crec que m’afavoreixi gaire, sinó que em fa aparentar l’edat que tinc. Alguns m’han fet notar que em dona un aire d’intel·lectual. Sembles un escriptor, ironitzaven. Com són les coses: tant d’esforç escrivint llibres i articles, quan amb una barba florida n’hauria tingut prou. Guarit de l’afecció epidèrmica, posava a debat entre dames de criteri i bon gust la conveniència o no d’afaitar-me-la. Divisió d’opinions, però el vot de qualitat de la principal afectada, al·legant punxades, decantaria la balança: escuma Nivea Men més maquineta Gillette Blue 3 i ja torno a ser el de sempre.