Trens borrascosos

Vaig llegir que aquest febrer arribaran a Catalunya nous “trens de borrasques”. Deliciosa i gràfica expressió. Com si no en tinguéssim prou amb els trens normals, que no circulen pel cel sinó pels raïls, malgrat que els darrers temps se’n surtin sovint. Trens de bromes fosques i trens de vagons saltironants. Plou sobre mullat. Millor dit: sobre descarrilat. Al capdavall, molts dels accidents, o almenys incidents, categoria inferior en dramatisme, ocorreguts aquests dies al llarg de la “red nacional” de l’acrònim RENFE, tenen com a causa immediata esllavissades, despreniments i altres fractures del terreny on jeuen les vies, provocats per xàfecs extraordinaris, inèdits, atribuïbles al canvi climàtic. Com a causa última, nafra que porta dècades supurant i de sobte comença a sagnar a raig, la falta d’atenció, manteniment i recursos per part d’un estat que, al marge del color polític dels successius governs, ens tracta com una colònia, amb voluntat extractiva i centralitzant: el pa sencer a la metròpolis radial i xucladora, i quatre engrunes repartides entre els perifèrics, no fos que se’ns acudís d’empunyar altre cop la falç. L’octubre del 2017 van veure les orelles al gat. Les orelles, no pas les ungles. Suficient per espantar-los, però no prou per corregir el rumb ancestral. La xavalla justa per mantenir-nos contents i enganyats. Si no gaire satisfets, com a mínim muts i a la gàbia, que és com dir espanyols.

Conseqüència: Madrid cada cop fa més goig i és més gran. Imparable. Hi vam ser la setmana passada, després de sis anys sense posar-hi els peus. Per cert, dues hores de retard de l’AVE a l’anada i tres al retorn. Entre altres motius, l’objecte del viatge era que la Lluïsa consultés a l’arxiu del Museo del Ferrocarril documents referits als Girona, de cara a un segon llibre que ja té enfilat. A més de construir les línies de Barcelona a Granollers i fins a Saragossa per Lleida, Manuel Girona figura en un anuari del 1894 com a administrador de la Compañía de Caminos de Hierro del Norte de España. També va emprendre per allà Lorca el tram inicial del famós “corredor mediterrani” que, transcorregut un segle i mig, encara no corre. Tot això pel seu compte i risc, a base de capital privat, per evitar interferències governamentals. Si ara aixequés el cap, a la vista dels presents desgavell i col·lapse, es carregaria més de raons.