Digue’m amb qui vas...

I et diré qui ets, continua el refrany, no sé fins a quin punt propi o importat del castellà. Tant se val, pel supòsit que avui ens ocupa. Qui ets, qui seràs, com penses, si és que penses pel teu compte i no et limites a actuar obeint cegament les consignes, impulsos irracionals o baixos instints beguts a galet del porró tèrbol, sovint infecte, de les xarxes socials. Com penses, què votes o sospeses votar, qui odies amb tanta rancúnia acumulada... Ai, les males influències! Ui, segons quines companyies! Ecs, determinats referents!

Un consell de veterà: no et refiïs mai en política de qui no acostuma a somriure en públic, la cara eterna de pomes agres, com si la vida o el proïsme li estiguéssin infligint un mal terrible o se li degués alguna cosa, com si fos víctima constant d’un restrenyiment agut, potser no tan fisiològic com mental, es digui Míriam o es digui Sílvia, suposo que ja ens entenem, cada cop més pròximes i intercanviables, cada cop més gòtiques d’aspecte, pentinat, argumentari, fraseologia i idees (“ma quale idea”, que es preguntava Pino d’Angio), cada cop més semblants a la bruixa malvada del conte o la desaprensiva Cruella de Vil.

Per cert, l’inici de la lletra de la cèlebre cançó del referit “trencapistes” de la música pop italiana dels vuitanta em ve com l’anell al dit per il·lustrar el que deia, quan el pinxo descobreix a la discoteca la noia que pretén treure a ballar “con lo sguardo de serpente”. Això mateix, la mirada de serp. I el verí injectat en cada tuit o proclama entre escons o micròfons per aquests nous ofidis d’un pretès catalanisme que gira cap a reaccionari, quan la causa d’emancipació nacional d’aquest país havia sigut sempre oberta, progressista, democràtica i integradora. Totes dues, i altres de la seva corda que les emulen, es creuen sant Jordi reviscut, però en realitat són el drac (com a mínim treuen foc pels queixals).

Algú pot negar pel dret i pel revés ser feixista o compartir els postulats de l’extrema dreta, i ara encara parlo més de la ripollesa que no per la de Dosrius, tot i que al pas que va no sé per quant de temps, però si els models referencials s’ubiquen en aquest espai, des de Trump als neonazis alemanys de l’AfD, des de Milei fins a Netanyahu, Le Pen, Meloni o Orban, aleshores són faves comptades. O no? I qui s’enganya al respecte, és perquè es vol deixar enganyar.