Palau de la Paeria

Soc tan viciós, i ara no se m’esverin, perquè vull dir de lletra impresa, sovint en versió masoquista, però bé cal estar al cas del pensament dels rivals, si és que pensen, que fins i tot cada setmana m’empasso l’homilia als fidels en aquest diari (bé, almenys un cop d’ull, depenent de l’assumpte, que acostuma a ser sempre el mateix, un autor gens versàtil, amb interessos temàtics limitats) que signa, i suposo que escriu, el senyor Xavier Palau, cap de l’oposició a la Paeria pel Partit Popular. Darrerament hi presto encara més atenció, sobretot per intuir el catàleg complet de desgràcies que ens venen a damunt d’aquí a poc temps, a la vista dels mèrits que no para de contraure el PSOE i del setge immisericorde a què es veu sotmès Pedro Sánchez per part de jutges i mitjans de comunicació madrilenys, convertit el regne en una dictadura judicial, amarga medicina que ja vam tenir ocasió de tastar els indepes i que ara se subministra en grans dosis –mira que els vam advertir que serien els següents– als partits diguem-ne progressistes d’àmbit diguem-ne general.

La col·laboració del paer Palau de diumenge passat resava al títol Ordre, identitat, respecte, però igual podia haver-se titulat Déu, pàtria, rei, com el lema dels vells carlins. Hi denunciava la “substitució progressiva dels elements que històricament han definit la identitat comercial, cultural i lingüística de la nostra ciutat”. I afegia: “Defensar que la informació visible dels establiments estigui almenys en una llengua oficial no és extremisme”. Però quina de les dues? Ah, amigo! Suposo que en aquest punt discreparíem, però per la resta no hi puc estar més d’acord, com quan aposta per regularitzar la retolació dels locals que vulguin adaptar-se, una política de “mà estesa” si convé acompanyada de sancions. És clar que sí. Potser m’hauria de preocupar coincidir tant amb el partit de la gavina (per ser precisos un xatrac). Ves que no m’hi acabi afiliant. La pena és que em temo que no parlem de la mateixa identitat. Servidor de la catalana pròpia i ancestral de Lleida, ell m’imagino que especialment de l’espanyola tan forastera i sobreposada els últims segles com avui ho puguin ser qualsevol d’africana, eslava o llatina, amb l’agreujant de la seva imposició per la força de les armes, que no és el cas d’aquestes altres que tant l’amoïnen. No, no crec que em faci del PP.