Obres completes
Al funeral de Josep Vallverdú a l’antic convent balaguerí de Sant Domènec vaig trobar passejant pel claustre (meravella gòtica una mica descuidada, amb tot aquell herbassar al centre, inadmissible en un monument de tanta categoria) el poeta Miquel Trilla, que em va remetre a una làpida vora la porta amb una oració de sant Francesc: “Senyor, feu de mi un instrument de pau, que on hi hagi odi hi posi amor...” Just el contrari dels trumpistes amb estelada –per dissimular– que segons les enquestes guanyaran els pròxims comicis a la plana que l’il·lustre autor que acomiadàvem va batejar com a Ponent, sort que ell ja no veurà aquesta ignomínia.
El prec franciscà continua amb una llista de desitjos, com ara substituir l’error per la veritat, propòsit cada vegada més difícil, tal com va el món, però pel meu gust l’asceta d’Assís n’oblida un d’important, que podria formular-se com “on hi hagi fam poseu-hi teca”. I si pot ser, teca de la bona. Precisament, entrant al temple havia coincidit amb un altre Francesc, digne també per mi de figurar al santoral, lo Francesc Molins de Cal Xirricló, a qui no em vaig poder estar d’etzibar-li que deu ser l’home que l’haurà fet més feliç (de dones n’hi ha diverses, l’última l’Antonieta, que un dia en què parlàvem per telèfon i mentrestant l’estava veient des de la terrassa del pis quan ella, ja octogenària, travessava el pont, em va dir que pels aires al caminar semblava una daina: no es pot estar més enamorat). Uns quants dissabtes esmorzant de forquilla, em va respondre el jove restaurador, traient-se mèrit. Potser sí, però quins esmorzars! El ja enyorat escriptor lleidatà els glossa, amb detalls que fan salivar el lector, en algun dels seus darrers textos, com al llibre de memòries recents Quadern de Balaguer, que no cal ni dir que recomano ara més que mai.
Donar menjar al famolenc, prescriu la primera de les obres de misericòrdia cristianes referents al cos humà. Les de l’ànima, segur que igualment necessàries, pertoquen a un negociat distint. Consigna seguida al peu de la lletra per una apreciada persona que també ens acaba de deixar i també enyoraré, la Dolors Bertran, de l’hotel Bertran de Salàs, un altre beneït proveïdor de felicitat estomacal, clos per desgràcia fa un parell d’anys, quan només en faltava un per arribar a centenari. Des d’aquí un record agraït i l’homenatge més sincer.
