Ell mai saludava
Dins del cicle de xerrades que faig a la llibreria La Fatal de Lleida –Alemanya sota la dictadura nazi– dedicaré una de les sessions a la resistència alemanya contra Hitler. Van haver-hi diferents atemptats contra Hitler i de resistència enfront la constant opressió nazi. Segurament el cas més conegut sigui l’atemptat que va dur a terme Claus von Stauffenberg contra Hitler a la Wolfsschanze (cau del llop) a Polònia. S’ha fet més d’una pel·lícula sobre aquest fet. Però tret d’aquest cas i d’altres també de força coneguts i més interessants per als historiadors, vull destacar el d’un personatge que apareix en una foto icònica i que encara ara es dubta de la seva identitat. La foto mostra un mar de braços alçats fent la salutació nazi. La foto se suposa que està feta a les drassanes Blohm & Voss de Hamburg durant l’avarament d’un vaixell amb la presència de Hitler. A la foto destaca, entre la multitud de gent, una única persona que està amb els braços creuats sense fer la salutació nazi. Una acció que era tota una provocació en aquell context i un perill evident per a ell. Durant anys es va pensar que la foto era del 1939 pel cuirassat Bismark i el protagonista August Landmesser. La seva filla Irene va dir que el reconeixia. Més tard, i sembla que de manera més verificable, Wolfgang Wegert va dir que era una foto del 1936 a l’avarament del vaixell Horst Wessel. El de la foto era el seu pare Gustav, que treballava com a ferrer a les drassanes. Gustav era un reconegut antinazi i no feia mai la salutació del braç alçat. Sigui un o sigui l’altre, vull destacar la valentia d’aquesta persona davant de la pressió brutal i el perill que implicava anar contra el corrent majoritari en aquella època. El ferm compromís personal davant la comoditat d’adaptar-se a la majoria del moment encara que t’hi juguis la pròpia vida. Ara que ens deixem portar per les opinions generalitzades a les xarxes socials, els influencers o el polític carismàtic de torn, és bo recordar que sempre tenim l’oportunitat de decidir què acceptem i com actuem amb el que ens toca viure. Viktor Frankl, que va estar en un camp de concentració, va escriure en aquest sentit un llibre imprescindible: L’home a la recerca de sentit. Crec que qui no troba el seu sentit a la vida té moltes possibilitats d’acabar arrossegat pel sentit de la vida d’algú altre amb capacitat de seducció. I això ja s’ha demostrat que és molt perillós.
