Les paraules

Sovint perdem de vista que un llibre és una veu. De fet, l’autor és alhora també el ressò dels alès que el precedeixen en el temps, en la tradició, en el seu subconscient. Tots els éssers infants que porta endins hi reverberen. De manera que un llibre és sempre un acte de comunicació i, per tant, un acte ferm de fe, d’esperança des d’un mateix cap al que se’ns escapa i ens és aliè.

La literatura, doncs, s’obstina a donar. És generosa per se. Només li cal una idea, un impuls, que es transforma en lletres, com aquestes que ara escric, i finalment en un llibre, en el suport que vulgueu, que cau, literal, a les mans de qui el llegeix i el rep, assedegat d’acollida i amb la misericòrdia a punt per hostatjar paraules a la deriva. La literatura representa el miracle d’un amor.

Com podria jo, després de tants anys, oblidar el riu de mots, pura saviesa, pura joia del fluir, de Marguerite Yourcenar a Memòries d’Adrià? Subratllava frases, s’hi obria un pou no de foscor sinó de llum que explosionava de dins enfora. Copiava oracions amb una lletra ben gran en un full i l’enganxava a la porta de l’habitació, el podia veure del llit estant, m’acompanyava en les meves trifulgues adolescents, cabòries del desesper en un món conxorxat. Realment podia existir una dona que es digués Yourcenar? O les rimes d’Espronceda de vells vaixells pirates, una mar fora de la mar del sempitern Salou de la infància, un paisatge que a més s’eixampla amb aquella música exacta, com quan has conegut algú i saps que mai et fallarà, que sempre hi serà en els dies blaus de calor i en els blaus roents de l’hivern, quan la gebrada. Com la poesia. O les llàgrimes que havia d’anar apartant per resseguir les aventures de Wilt, perquè Tom Sharpe aconseguia que ploressis, sí, però de riure, et pixaves de riure, una gesta si només tens per eina la literatura.

Les paraules m’han estat des de sempre una casa. Són allà, al diccionari, a les poselles. I se’t fiquen a la boca, o entre els dits, en un plec del cervell on hibernen fins que suren per rescatar-te, amatents a la seva pròpia generositat, per poder ser en tu. Les de la padrina d’Artesa de Lleida, per exemple. Parrac, píndola, granera, fleca, espavètics. Solcs en la terra que gràcies a ella, i als llibres, continuo trepitjant, en el sòl que trontolla.Bona cerca, diumenge.