Cent anys d'insolitud

Abans que res, voldria felicitar des d’aquestes ratlles el mestre Vallverdú pels seus enormes cent anys. Sempre he dit que, un de tantíssims, de petit vaig llegir algunes de les seves històries, que van acompanyar-me gratament en la meva entrada a les lletres. La lectura m’arrecerava i, alhora, m’ensenyava els plecs d’un món que forallibre em semblava fosc i incomprensible.

La de Vallverdú m’era una prosa amable, paraules vives, ancestrals, pures, que ajudaven el lector a ordenar el sentit de les coses, d’on venen i cap on poden anar. Mai oblidaré en Roc drapaire, un amic que des de llavors duc adherit a l’ànima. Avisava diumenge el mestre, en l’acte central d’homenatge a Palau, sempre amatent als problemes i les realitats, sobre els perills que sotgen la llengua catalana.

La nostra malparada llengua, maltractada d’antuvi i fins avui, però que a pesar de les ingerències mostra una robustesa miraculosa. Una fermesa en el sentit de la supervivència, de l’animal ferit que s’arracona i es rebel·la amb urpes i ullals. Perquè d’altra banda estudis recents mostren, amb dolor, que cada dia s’utilitza menys, en tots els àmbits i a tots els nivells.

Una conjuntura preocupant que preocupa encara més si mirem la competència de la canalla en la comprensió del que llegeixen, que ha davallat fins a nivells paupèrrims, amanida amb altes dosis de dimissió lectora per part dels mateixos professors, inclosos els de llengua i literatura, una perversió del sistema que voreja el deliri, i el suïcidi col·lectiu. Si no s’albira un futur plausible, deu ser que no hi ha futur.Parlem, doncs, sempre els catalanoparlants en català, adverteixen Vallverdú i altres veus autoritzades. Comprem literatura catalana, llegim-la, divulguem-la.

Cuidem la llengua, no deixem, com alguns senyals indiquen a les clares, que es vagi empobrint irremissiblement. Ja no dic conservar l’estrat de riquesa lèxica que tenia fa cent anys, perquè aquesta batalla està perduda, permeables com som a la ingerència d’altres llengües, com l’anglès i el castellà. Però sí almenys vindicar una identitat lingüística, que és com dir una identitat, uns noms, una tradició, una cultura que des del passat ens mira i s’estremeix.

Siguem dignes d’un idioma mil·lenari. Molts anhelen anihilar-lo, i més ara, arreu, amb vots darrere. Una mort democràtica.

Quan vinguin, que ens trobin guerrejant, llegint, parlant i escrivint en català.