Corín Tellado

Als estius de la infància, passava molts dies a casa de la padrina, al seu piset per a les famílies dels ferroviaris de vora les vies a Balàfia. Ara les vies van soterrades, i jo que ara hi visc a prop encara sento els trens en la nit, del llit estant, passant per sota dels edificis. Per mi, és com un eco d’un so del passat que algú pronuncia, i que m’arriba, tènue, per algun motiu inescrutable.

D’ella recordo moltes coses, perquè va viure molts anys i era, com acostumen a ser les àvies que t’estimen, especial, però sobretot recordo els diumenges al matí, quan saltava i ballava, remenuda com era, amb les seves castanyoles al so del concert de jotes habitual a l’única televisió, l’espanyola, els seus renecs suaus mentre fèiem els solitaris, abans d’anar a dormir, el seu castellà meravellós, coronat per tres paraules que em fascinaven: jamón de york. Resulta que era el dolç.

Un dels records més intensos, caprici del temps que no entén, o sí, i molt, de garbellades, és ella llegint Corín Tellado, sota els llençols, amb aquells llibrets petits de colors llampants a les portades a les mans. Corín Tellado és encara avui, atenció, l’autor més llegit en llengua espanyola després de, segon atenció, Cervantes. Va vendre, tercer atenció, més de 400 milions de llibres al llarg de la seva vida. Sí, la xifra és la que llegiu, 400 milions de llibres, en més de vora 5.000 títols. Podia escriure’n un en tan sols dos dies. Va arrasar tot al llarg del segle XX, i entrat el XXI, a Espanya i Llatinoamèrica. La María del Socorro –Socorrín–, l’Agatha Christie romàntica a l’asturiana, va perdre un plet contra la seva editorial de sempre, Bruguera, i el 1973 va haver de pagar-li 365 milions de pessetes i treballar-hi en exclusiva fins que la firma va fer fallida, als vuitanta. La seva prosa era fluida, amb personatges estereotipats i un toc d’erotisme que feia les delícies de la imaginació de generacions de dones amagades sota el jou de les dictadures. Amb ella, el son i el somni podien ser més plaents.

I allà està la padrina, llegint Corín Tellado, encara.

La mort dels que estimes és un eco, també, un eco invers, que comença en el més profund dels silencis i a poc a poc s’intueix, creix, se sent clar, fins a la veu primera.