Principis

No he entès mai que un final s’associï a la tenebra. Menys la mort, que en efecte és la tenebra darrera, almenys per als que es queden a la banda de la vida i han de carregar-la per sempre, embolcallada com en un farcellet en el nostre interior, la resta de finals es corresponen a un nou principi. La foscor més densa que hi ha en el viatge al fons de la nit no és en si mateixa sinó acumulació d’experiències que van agrumollant-se i promesa del seu alliberament, com en una eclosió, per a un nou dia, ple de llum i energia renovada. Un final enclou un principi, o sigui, una esperança.

Això tot art que es preui ho sap molt bé, o hauria de saber-ho. Qui era aquell dramaturg que deia que una obra de teatre es compon d’un bon principi i un gran final, i a l’endemig tan sols cal farciment? En cine, Hitchcock també ho deia, més o menys, tirant d’ironia. De finals memorables en el cine n’hi ha un grapat, tampoc tants, el més sublim dels quals sigui, potser, el de Casablanca. A mi també m’entusiasma el de Hi havia una vegada a Amèrica, amb Noodles somrient empès per la pujada de la pipa d’opi després de creure que ha provocat la mort dels seus amics de tota la vida. La seva cara tela a través, ajagut, mentre torna a sonar, per darrera vegada, Morricone.

Però els que més tenen cura del The End són els germans Coen. Rematen les seves pel·lícules com ningú, com una signatura a peu d’obra d’art. Saben que aquesta fi encapsula un principi, allà on realment comença el film, en la retina que acull les imatges i les reprocessa fins que formen part de la seva sentimentalitat. La pel·lícula que, quan ja és record i ja és esperança, et deixa bocabadat i clavat allà on seguis. Entre tots els seus finals d’orfebreria, amb el ritme, la melodia, el personatge, l’enquadrament, perfectes, em quedo amb els de Fargo (el matrimoni estabornit davant del televisor dient-se que s’estimen), El gran Lebowski, No és país per a vells (el gloriós monòleg sobre el seu pare a cavall d’un abatut i perplex Tommy Lee Jones, només a l’abast dels millors actors) i, sobretot, Barton Fink, un John Turturro davant la mar, amb la imatge exacta del petit quadre que ha tingut tota la pel·lícula davant dels nassos mentre escrivia, i la gavina caient en picat a l’aigua.

Acabar és començar. Perquè les estirps condemnades tindran una segona oportunitat sobre la terra.