Atacar

Atacar la nota, en termes musicals, significa tan sols l’inici d’aquella nota que el músic escomet. Però, ah, hi ha maneres i maneres d’atacar-la. Fa un segle, per exemple, un atacador nat de notes era Bix Beiderbecke, un trompetista que amb només 28 anys viscuts va tenir temps de revolucionar la música, inserit en una orquestra en la qual comptava amb uns pocs segons per destacar amb els seus solos. Potser per això havia de demostrar de seguida, en la primera bufada, la seva immensa genialitat, escapçada per un delírium trèmens motivat pel seu alcoholisme –músics, pintors, poetes... ja se sap, gent de mal fiar. En el jazz, una colla d’intèrprets de tota mena i condició han excel·lit per aquesta primera nota atacada. Un dels meus preferits és John Coltrane, que era capaç de recollir els xiuxiuejos de Miles Davis i reconvertir-los en allò que a ell li donava la gana, sempre empès per una imaginació sense límits però en el marc musical que requeria cada peça. En un concert d’aquella època que podeu trobar a YouTube es veu, mentre Coltrane acaba el seu solo, Miles bocabadat en un racó a la vora de l’escenari, i ha de córrer al micròfon per continuar ell perquè se l’havia endut la màgia d’aquell maleït saxo. Coltrane va saber recollir les tradicions, el bebop, barrejar-les amb el cool i portar les antigues veus del blues fins a compondre una música espiritual literalment excelsa els darrers anys de la seva atzarosa vida. Segons com ataquem una nota també haurem d’abandonar-la. En el cine actual, de produccions diverses en forma de llonganisses a les plataformes, tota pel·lícula que es preui ha de tenir un principi explosiu, in medias res, com es diria en llatí (en el mig de la cosa, podríem traduir-ho bastament). Ataquen la nota així, per entrampar l’espectador. Llàstima que sovint els focs artificials, en la seva intrínseca fugacitat, en general donin pas a trames tedioses i previsibles. Podrien visitar el mestre Fritz Lang a Los sobornados, del 53, per saber com es construeix un preludi en el cor de l’acció, pura lliçó d’economia narrativa. Potser per atacar la nota, a banda de saber fer-ho, cal tenir alguna cosa interessant a dir. Vosaltres, setembristes que ja veieu quasi morir l’estiu, ataqueu la nota, ben alta i clara, que tothom vegi l’essència del vostre geni. Potser no sonarà com la de Bix Beiderbecke fa cent anys, però serà la vostra.